JA TINC EL COFRE

                                         
JA TINC EL COFRE


Ja tinc el cofre
que guardarà les muses
i els pronoms febles.
Els forts, no temis, vida,
els guardo dins de l'ànima.

M. Altarriba

SI FOS NENÚFAR

SI FOS NENÚFAR

Si fos nenúfar
dins la clara llacuna
dels ulls que estimo,
perennement ufana
matisaria l'iris.


M. Altarriba

AQUEST TEMPS

AQUEST TEMPS

Ha arribat el bon temps de cireres vermelles,

aquest temps delitós on encara rellotges de sorra

ens controlen l’anhel. Oh, bell somni de mar!,

limitat i oprimit per les pors invisibles

d’un oreig insistent a les aigües salades.

A mercè del llagut, mantenim el desfici

que es debat a mestrals i temudes tempestes

escruixint el silenci de les nits nuvoloses.

Descobrim al ponent el desig de percebre

un capvespre brillant i unes albes mel.líflues

a la gropa de l’ona creixent de l’amor.

I en un temps transparent com cristalls de rosada,
procurem retenir l’incansable embatol
ran de port, i tenim a la taula cireres vermelles
que ens conviden a viure la tarda i gaudir
d’aquest temps que ens ensenya crepuscles zelosos,
d’aquest temps que ens pertany, malgrat tot, plenament.

M. Altarriba

SOLS SÉ

SOLS SÉ


Sols sé de tu que m'omples el silenci,
que et busco amb zel quan tanco les parpelles,
que ets per a mi quelcom imprescindible.
Sols sé que ets meu, tan meu com aquest aire
que m'amoxaina el cos mansoiament.
Sé que ets la fe d'inesperats prodigis,
crepuscle encès de llums agosarades,
que ets vida i veu del meu profund sentir.
En tu esdevinc ressò d'un alt mestratge
i alço amb més bri la llança del combat.
Perquè és de tu que aprenc a ser més lliure.

M. Altarriba

SALLENT

SETMANA CULTURAL 2011

Del 9 al 17 d'abril

RECITAL DE POESIA, MÚSICA I DANSA

      DIJOUS, 14 D'ABRIL, A 2/4 DE 9 DEL VESPRE

Recital de poesia, música i dansa " Melodia de mots en dansa" a càrrec de Montserrat Altarriba, amb la col·laboració de "l'Escola Tot Dansa" i l'Escola Municipal de Música "Cal Moliner",  al Centre Parroquial de Cabrianes.

Hi esteu tots convidats!

JUNTS CAMINÀREM

JUNTS CAMINÀREM

Junts caminàrem
fins a perdre's els cossos
dins l'aura fèrtil
d'una tarda gestada
amb sement de poemes.

M.Altarriba

JUNTS MASTEGÀVEM

JUNTS MASTEGÀVEM

Junts mastegàvem
petits brotets d'espígol
i amb foc de besos
rendíem tanys melosos
per fer-ne confitura.

M. Altarriba

S'HA FET TAN GERDA

S'HA FET TAN GERDA

S'ha fet tan gerda
l'espiga que amoixaves,
que és la miroia
d'ocells i papallones
i del sol que la daura.

M.Altarriba

AL LLARG DEL TEMPS

AL LLARG DEL TEMPS




Hem travessat el desert amb la follia
d’un oasis mirífic on guarir
la nit desesperada.
Hem vist créixer els sembrats amb el desig
de recollir el fruit per a saciar
la fam que ens consumia,
però ens hem perdut dins de la nit dels segles
sense una embosta d’aigua per a guarir
la xardor enganxada a la gola
del desassossec,
i s’han cremat els camps on hi havia
el mannà, que esperançat,
floria esponerós.
Només ens queda el crit, un crit profund,
interminable, que eixorda
les orelles del passat, i atordeix
la fe que ens queda per a desitjar-nos.
Com sobreviurem a tants estralls?
Com trobarem el foc i el joc que retenim
entre l’espessa mel de la saliva?
Sort de les mans que no han perdut el tacte
de la pell enamorada.
Sort del silenci prenyat de tanta espera
però fecund de compromís.
Sort del feliç dolor de la ferida
que encara sagna l’impossible humor
que ens volem beure.
Sort de l’espluga, que em preservat,
infranquejable, del sentiment.


M.Altarriba

                           

CADA MATÍ




Cada matí,
m'esclareixo amb rou fresc,
em maquillo de sol,
i amb un brot de menta als llavis
t'espero.

 
M.Altarriba

A COPS DE REM

                                  
A COPS DE REM  



A cops de rem
parteix la barca
enllà del port.
Se'n va la llum.
Silenci blanc
d'esquitxos blaus;
llast de desànims
amb gust de sal.
Mar de desig,
mar de neguits.
Es fon la vida
a cops de rem,
a solcs perduts
a maregasses.
Llops mariners
de terra endins
la barca enfonsen.

M. Altarriba

BABEL, DE NOU?

BABEL, DE NOU?




S’omplen de plors els ulls de les estrelles
i el rellent de la nit s’ajoca damunt meu.
S’engargussen els mots i s’enverina

la parla, que és hereva dels meus avantpassats.

No s’albira l’Advent. És mort l’Infant?

Herodes ha abolit la llavor de l’amor?

Han guanyat els traïdors? Desfet el poble,

s’alça de nou Babel a la casa dels pares.

Arriba, ja, la fam parlant la nostra llengua,

i ningú no m’entén quan recito el meu plany.

Arraulida al replà de l’esperança,

requereixo al setè clarí que abrivi el so

per atènyer el triomf de la veu asservida.

Invoco als vencedors, fills de l’Apocalipsi,

que per fi em duguin la nova Jerusalem.

Dementre, en un racó de pagesia

guarneixo el teu llitet de fusta d’àlber

i encenc el foc, esperant-te com sempre.

Montserrat

Bones Festes! Família Pujol-Altarriba

NADAL 2010

COMPOSICIÓ

COMPOSICIÓ

Sense mots confegeixo el poema.
Em valc de silencis i afectes,
de blancs somriures, de complicitats comunes
i de fragments de somnis fixats a la mirada.
Em valc del tossut sentiment
que m’ha perfilat rarament isarda;
de glopades de pors i de neguits;
d'aurores manuscrites als fulls del meu diari.

Em valc de tu,

únic lector que em penses.

M.Altarriba

M'he fet il.lusionista

M'he fet il.lusionista

M'he fet il.lusionista de carrer,

titellaire ambulant àvid de transformar

els somnis i l'atzar amb l'atrotinat truc

de fer aparèixer flors d'un pal de fusta,

d'inventar fanalets que m'il.luminin

els camins enfoscats per on transito,

o fer volar coloms en tardes de diumenge.

He vist la teúrgia dels teus ulls perdent-se

feixes enllà dels mals averanys de la nit,

i he provat, amb jocs d'atzar, retrobar la joia

que em desaparagué al fons d'un copalta.

M'he fet bruixa per obtenir el poder

que em cal per dominar el present,

encenall d'un temps cobejat que se m'esmuny.

He invocat els déus perquè m'alliberin

del monstre que em rosega pit endins,

pactant amb el diable perquè em retorni els mots

que m'han d'alliberar de la foguera,

i he volat a cavall d'escombres i de forques

per trobar el bruixot remeier

que em trenqui el malefici, i així alliberada

de glavis invisibles, guarida de desficis,

bescanviar els poders de la màgia negra

per la gran veritat de les coses petites.

M.Altarriba

TARDOR

TARDOR


Bancals de boires,
i un sol que em diu que tu ets en mi.
L'ordre en els ulls
i a mans esteses,
tendres carícies del vent.
Faig el camí de bon matí
amb el perfil de l'esperança
dibuixat al vidre del meu utilitari.
Vola l'ocell que apropa veus
del nostre niu.
Simfonia dels sentits
amb notes de llibertat
pengen de les branques
del roure humil
que em trobo arreu.
Jo escolto la seva veu manyaga,
mentre m'enfilo muntanya amunt
del pensament.
En aquesta tardor se'm mostres
espurna de llum que enceta
el meu primer somriure.

M.Altarriba

L'HORA DEL SOMNI

L'HORA DEL SOMNI

Es colltorcen blauets a flancs amables

i tremen d'abandó els llavis de la tarda,

d'aquesta tarda espessa de setembre.

Ni el cant del rossinyol travessa l'aire

ni xiuxiuegen jocs els fils d'aram.

La ruta, enllà del cor, furta paraules,

i et sé vessant enyors a prats i molses.

Amb perles de colors a flor dels ulls,

et sento arrossegant els pensaments

per l'estranya pell d'un fugaç caprici.

Tacada pel desig, em ressegueixo

perfils embriagats d'un glop de cel;

evoco els xiscles de l'ahir, confosos

pel vent que acaricia els vells pollancres,

i espero el teu retorn amb l'àcid horitzó

ordint despiatat l'hora del somni.

M. Altarriba

SANT JORDI, 2010

SANT JORDI, 2010

Perquè no oblidis

la lluita per ser lliures,

aquesta rosa

degota sang prenyada

d'Amor, de Fe, de Pàtria.

M. Altarriba

T'HE RECORDAT PERDUDA ENTRE GLICINES

T'HE RECORDAT, PERDUDA ENTRE GLICINES

T'he recordat perduda entre glicines

i lluny del maig que vaig perdent

de mica en mica.

És bell l'entorn!

Un sol de foc amoroseix la pell glaçada.

La desraó rau en el cau de l'au,

quan a mig jorn una òliva aixeca el vol,

ferida de llum,

tota ella recança.

M.Altarriba

DONA

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

Avança, lluita;

l'enemic potentíssim

vetlla per fer-te

la més perfecta andròmina.

Fidel subordinada.

...................................

Dona, tu parles

i et fas veu dels profetes

que amb zel t'imiten.

A recer de la glòria

sempre esdevindràs única.

...................................

Com la formiga,

humil i aqueferada,

així tu, dona

abnegada i soferta

reculls llavors fructíferes.

M.Altarriba

MANS

MANS



Digues-me, amor, què fer-ne de les mans
dins de l’espai que precedeix el somni?
Qui amb tant de zel pot enardir el foc intern
dels meus dits atrotinats?
M’embetumo el palmell del blau, que m’omple
les mans de llum, per a palpar-te.
Cabdello fils, esbarriats
per la lentitud dels dies,
amb la carícia que guardo al tacte,
per què vull oferir-te’ls
amb la seda dels meus encants.
Saps?, l’empenta del vent,
amb udol de llop atrapat,
perfora el buit de les meves extremitats
i les priva de tendreses,
només acullen espasmes d’esgarrifances.
Com puc mutilar l’horror de la soledat
que em perfila les mans àlgides?
Com pot fluir la sang
a les seves venes resseques?
Digues-me, amor, què en puc fer de les mans
sense la vehemència de les teves?

M.Altarriba

FAIG UN BON FILTRE

FAIG UN BON FILTRE

Faig un bon filtre

de closques de tortuga,

ulls de mostela

i potes de granota,

per així encativar-te.

M.Altarriba

ALIANÇA

ALIANÇA

És la nit, la perfecte aliada.
La foscor que em fa mal
em pertany.
És la nit qui em prevé
de l’horror
i els fatics del nou dia.
Jo i la nit,
entrellat d’una màgia obscura,
desolada, perfecte.
Em desperta el desig
que em neguiteja els llavis,
transcendeix a la pell
i em fa seva per sempre,
submisament seva.

M. Altarriba

FINS QUAN?

FINS QUAN?

Dormin les armes, proclamem la pau
almenys aquesta nit que neix el Príncep.
Climent Forner

Si us plau, calleu, que vull escoltar el plor
neguitós de l’Infant i m’inquieta
aquest brogit impiu que commemora
el naixement sortós de l’esperança.
Calleu almenys aquesta nit d’amor.
Que airegi el cel el fum desaprensiu
que amaga les estrelles. Prou, motors;
que aterrin en silenci els avions.
És lluny la pau! S’escampa la misèria
i l’esclafit dels míssils són nadales
que esventen pels carrers la bona nova.
Una mentida immensa s’agenolla
damunt la palla oferta de l’Estable.
Enveja i crueltat s’apropen al Portal.
Parla el desordre i ofereix xavalla
que ha robat al bonàs impunement.
Tot trontolla en aquesta nit joiosa.
Fins quan, Déu meu? Fins quan farem de llop
i ovella mansa, i així, correctíssims,
et vindrem a adorar amb vestits de festa,
mansois i penedits, felicitant-nos?
Mes ai, amb ulls perduts, cecs de supèrbia.
Fins quan et decebrem, fins quan, Senyor?
M. Altarriba
BONES FESTES!
Família Pujol-Altarriba NADAL 2009

NIT DESITJADA

NIT DESITJADA


Nit desitjada.
Bressoleig de silencis
que m’arrosseguen
al paradís que anul·la
podridures diürnes.

M. Altarriba

EL CERCLE ÚNIC

EL CERCLE ÚNIC

El mar, la tarda,
el sol, el cel, la brisa.
El cercle únic
de l’alada quimera.
I amb tu, i per tu, el meu somni.

M. Altarriba

I COM RECULLO...

I COM RECULLO...

I com recullo
petxines de la sorra
del mar que estimo,
per omplir-les de l’aire
i el ressò dels teus besos!

M. Altarriba

AH, COM ESCALFA

AH, COM ESCALFA

Ah, com escalfa
la llar que ahir encengueres
amb branques d’àlber!
Tota la casa abrusa
d’amor, si tu l’habites.

M. Altarriba

COM UNA PLUJA

COM UNA PLUJA

Com una pluja
d’estels, càlids poemes
baixaven àgils,
des d’un cel nou i lliure,
a la sotmesa sorra.

M. Altarriba

I QUÈ ET DIRIA

I QUÈ ET DIRIA


I què et diria,
si ja és meva la lluna,
i les estrelles
són penjolls que m’enjoien
les orelles besades.

M. Altarriba

MATERNITAT

MATERNITAT


Un bes lliscava,
i el ventre esdevenia
el niu sol·lícit
d’una petita estrella
perduda dins la fosca.

..................................

La nit cobria
la terra assaonada
amb mis espurnes
per fecundar poemes
engrescadors de vida.

..................................

Des de el silenci,
plàcids ressons esclaten
amb simfonies
de somics i rialles
de l’infant que em naixia.

...................................

Et percebia
tan meu, que m’angoixava
pensar que un dia
hauria de donar-te
a un respir més lliure.

.....................................

És lluny el dia
que encisada besava
les galtes xopes
de mi, amb gust de vida
i essència de rosa.

.....................................

El teu somriure
encetava esperances
a flor de llavi;
i el bressol ple somnis
em nodria les hores.

.....................................

Feria ombres
amb lluminosos glavis
perquè els ulls verges
s’omplissin de sol·lícites
transparències d’alba.

.....................................

Vaig inventar-me
estius a mig novembre
per a guarir-te
de la fredor que estronca
la dolcesa de l’ànima.

.....................................

Dolça nostàlgia!
L’esqueix ja s’ha fet arbre
i el tronc recorda
els dies de semença
que el feu niu de la lluna.

.......................................

Quan t’allunyaves
els ulls et reflectien
els dies càlids
de tendres abraçades
i besades de mare.

.......................................

M. Altarriba

SOMNIS

SOMNIS


Aquell capvespre
davallaven desvaris:
coloms il•lusos
que morien al rebre
el petó de la terra.

M.Altarriba

SÓC

SÓC



Sóc filla d’un alè de llibertat
que em marca fites
més enllà de la ruta dels astres.
Em refaig de les llunes malmeses
amb miratges de llum
manllevats a petites lluernes.
La terra em nafra els peus.
Incomprensiblement gemego.

M. Altarriba




NEGACIÓ



Em nego a escoltar la veu de la terra.
Em regeixo pels sons dels astres
que m’il•luminen la nit.
Serenament, m’adormo amb la pell
oferta a la lluna.
Si els peus se’m mullen de plors,
fredolica com sóc,
m’arronso i tremolo.

M. Altarriba




RESSORGIMENT



Pejorativa la meva nit
s’endinsa en rius profunds de fantasia.
La lluna envaeix la imatge esquerpa
d’una pell cansada.
Xopes de llum, les galtes se’m refan
i al llac dels ulls m’hi neix un blanc nenúfar.

M. Altarriba




REMEMBRANÇA



Hores, dies...Dies perduts
per abastar aquell dia clar
que se’m revela en el temps.
Instants de vida i de paraules
creuen l’atzur, perfilen el teu rostre
sobre el domàs del mar.
Gemecs i anhels a frec d’onada
recorden, amb remors omnipresents,
la profunda raó del record i del somni.

M.Altarriba




NECESSÀRIAMENT



De vegades m’instal•lo en les paraules,
i és llavors que m’adono
que no entenc res.
Dents i queixals deformen
la puresa de la veu,
estrafan les imatges del paisatge
i em confonen, m’ensorren.
De vegades, i molt necessàriament,
m’emparo en el silenci
on rau el ver diàleg interior
que em retorna la pau esgarriada.

M. Altarriba



CONFUSIÓ



Camino en el temps
amb les hores incertes.
Gestos, normes, llegats
em conformen el nom.
Eteri com l’aire, el pensament
divaga, un somni anònim.
A la pissarra del destí
resta escrita la sentència.
Serà l’esglai, el premi
a l’afany de ser lliure?

M. Altarriba

RECERCA

RECERCA


Em gronxo en la tranquil·la mansuetud
oferta a déus llunyans que no endevino
darrere el pas del temps xacrós i las.
Lluito per heure una pila de mots
que em donin a entendre l’eternitat promesa
com a fet versemblant d’una vida d’amor.
Grato bocins de pensaments segurs
per tenir la certesa d’aquell U veritable
que s’esmuny entre orgies terrenes.
Busco el frèvol color de la mort
que s’ofega en afamades conquestes.
Pateixo la buidor de la nit que m’arrenca
les pregàries que encamino al cel,
a aquest cel que m’amaga la lluna.
Més enllà de l’enllà on la força del Verb
m’agullona els sentits.
Més enllà de la meva ignorància.

M.Altarriba

REBO LA PLUJA

REBO LA PLUJA

Rebo la pluja
com la glopada viva
del rou que amoixa
els teus parterres únics
d’eternes primaveres.

M. Altarriba

LLEGEIX-ME ELS ULLS

LLEGEIX-ME ELS ULLS


Llegeix-me els ulls,
aquest espai obert a la paraula.
Torrent d’impressions. Epopeia viva
amb riscos d’alta mar que es fonen rebolcats
a voluptats sorrenques.
Del clar fons cristal.lí m’invento remors blaves
que abriven el desig, i en faig un bell romanç
per seduir-te el cor.
Aquest llibre no escrit de poesia blanca
és dins del llac de sal que oneja a la pupil.la,
i l’iris embruixat ho plasma amb dards de llum
a la pell fatigada de les dues parpelles.
Destria el seny del seny i esguarda vehement
el riu melangiós que inunda el llagrimall.
I sense més retard, llegeix-me, amor, els ulls
fins a esgotar-ne els mots, i arribar al desenllaç
que emmirallo a la pell
del filat sensitiu de la retina.

M. Altarriba

DESIG

DESIG

Mar, si poguessis
inundar d’aigües dolces
tantes salines!

M. Altarriba

HARMONIA

HARMONIA

Junts caminàrem
fins a perdre’s els cossos
dins l’aura fèrtil
d’una tarda gestada
amb sement de poemes.

M. Altarriba

COMENÇA EL DIA, AMOR MEU...

COMENÇA EL DIA, AMOR MEU…

Comença el dia, amor meu, i els ulls de les muntanyes
s'encenen de la vida dels teus ulls;
els meus delers voleien sobre els arbres
talment el rossinyol que enceta el cant
a la bellor de l'alba.
Suavitat, blanesa que em porta a recordar-te,
confós entre els vergers ubèrrims que t’amaren
de l’íntima rosada que m'exalta.
Empresonada dins l'escalèxtric, avanço
a contracor, joguina de l'atzar,
travessant les fronteres que m'enceguen
amb neons estridents, privant-me de la joia
de contemplar el teu tros brunyit de sols i llunes..
Hauré d’esperar un altre jorn per veure com ixen
vermelles margarides vora els terrenys llaurats
amb la rella perfecta de les teves mans.
Pell de la pell que amb desfici reclamo.
Tacte d'un aire bullent que em reconforta
de l'àlgid despertar del somni estèril.
Comença el dia, amor meu, i amb ell l'enyor,
company fidel que acreix la teva imatge
calcada a l'horitzó que em lluu a la mirada.

M. Altarriba

SANT JORDI 2009

SANT JORDI 2009


Si omplim les places
d’amor i de cultura
com un prodigi
esclataran les roses
al cor de Catalunya.

M. Altarriba

FELIÇ DIADA

FARÉ GRAFITIS

FARÉ GRAFITIS

Faré grafitis
i ompliré cel i terra
de coloraines
que amb un traç enigmàtic
et diran que t’estimo.

M.Altarriba

ATREVIMENT

ATREVIMENT

M’enfilo per les roques del temps
amb piulets i cordes.
Com més amunt, més bufa el cerç,
i més m’arrapo.
Enmig d’una clivella,
miraculosament ufana,
una flor
vol perfumar-me l’aire.

M. Altarriba

L'HORA BAIXA M'ATRAPA NUA

L’HORA BAIXA M’ATRAPA NUA



L’hora baixa m’atrapa nua,
desvalguda, sense l’arrop
llangorós dels teus ulls.
He vist el somni arrecerat
a la cala florida de veus.
He palpat la remor del sospir
a les notes finíssimes
del violí del vent.
He olorat el blauet
que estenia els seus pètals
a la llum ignota
del capvespre morat,
i t’he buscat arreu,
fins que l’ocell negre de la nit
amb un presagi d’ombres sinistres
m’ha pres entranya endins
de l’esperança.

M. Altarriba

VORA EL MAR

VORA EL MAR


T'esperava, àngel meu, dibuixant
el teu rostre de lli al coixí
ensopit de la sorra calenta.
Resseguia el perfil d'infinit
que entreveia entre roques esquerpes,
i et pintava la cara de dia,
i els cabells d'un crepuscle fidel,
i esculpia les formes humanes
d'unes mans afinades, perfectes,
mentre et duia gestant-te en el cor.
Horitzó de magnífics matisos!
T'esperava amb neguit, rebolcant-me
sobre el cos versemblant, fort i bru,
i el plaer que estremia el meu llavi
era intens, era dolç... Eres tu!

M. Altarriba

COM MÉS T'ALLUNYES

COM MÉS T'ALLUNYES

Com més t’allunyes,
més i més te m’apropes,
ocell que et dreces
vers la càlida cala
d’aquest meu cos que et nia.

M. Altarriba

I T'ESCRIC

I T’ESCRIC



Em ve de lluny la veu que llaura l’aire,
i tanco els ulls per copsar l’onejar
suau i delitós del teu respir.
Claps de silencis s’ofrenen a l’èxtasi
que ressegueix la pell, subtil de fantasies,
i et trobo en el panteix desmesurat
que m’omple tantes tardes de colors.
És quan t’escric, i escric íntimament el goig
de percebre en plenitud les vibracions
d’aquesta passió inviolable.
Tots els sentits s’acreixen i s’emplenen
de l’eco vehement de les teves paraules;
del teu sofriment sanglotat a les fosques.
I t’escric, per fruir del dolor compartit,
per llepar la dolçor de la fruita que em peixes
a l’ombra del teu cos, tendal on m’aixoplugo.
Ja no em queden motius per entristir-me.
Lentament avanço cap al retorn
que em condueix a les portes de l’alba
on la llum és prenyada de metàfores blanes.

M. Altarriba

DIC EL TEU NOM

DIC EL TEU NOM



Dic el teu nom i esdevé primavera
tot el fossat on arrela el meu plany.
Fuig l’esparver que s’enduu urc i engany,
i el rossinyol em refà la drecera.

S’obre un temps ple de la joia que espera
feixes enllà, on el somni em pertany.
M’invento un cant que alliberi l’afany,
i em llenço a mans de la nit fetillera.

Dic el teu nom i em responc jo mateixa,
perquè ets cabdell de la flonja madeixa
que he debanat amb la seda del zel.

Dic el teu nom i m’empasso una a una
totes les lletres, tastant la fortuna
d’assaborir dels teus llavis de mel.

M. Altarriba

ASSEDEGADA

ASSEDEGADA

M’abeuro de la sal dolcíssima
d’una llàgrima vessada per mi.
És a dins de la mar
on roman el sospir
enyorat del meu si.
No s’ofega, però,
el bramul contumaç
de la força del somni.
En el balm hi pernocta
el fragment d’un petó
fecundat per una alga.
Entre el mar i els teus ulls,
malenconiosament vagarejo.

M. Altarriba