TARDOR
Bancals de boires,
i un sol que em diu que tu ets en mi.
L'ordre en els ulls
i a mans esteses,
tendres carícies del vent.
Faig el camí de bon matí
amb el perfil de l'esperança
dibuixat al vidre del meu utilitari.
Vola l'ocell que apropa veus
del nostre niu.
Simfonia dels sentits
amb notes de llibertat
pengen de les branques
del roure humil
que em trobo arreu.
Jo escolto la seva veu manyaga,
mentre m'enfilo muntanya amunt
del pensament.
En aquesta tardor se'm mostres
espurna de llum que enceta
el meu primer somriure.
M.Altarriba
1 comentari:
La boira sempre és
un coixí entre tu i l'horitzó.
La tardor sempre és poema,
és un temps d'espera...
A cada branca del roure
hi ha empeltat un fruit
que naixerà a la primavera...
-no estic segur de si vas rebre el meu correu ni i vas veure el meu comentari a Per sempre?-.
Una abraçada des del far.
onatge
Publica un comentari a l'entrada