VOL INTERDIT

VOL INTERDIT



Volaves alt, molt alt, inabastable,
lluint la blanca testa per l'atzur,
cridant-me vehement, un crit patètic
que m'omplia d'anhels de llibertat.
Oferta al vent del teu esbatec d'ales,
odiava les xarxes que oprimien
el cos, de temps, separat dels sentits.
De tant en tant, fulles esmorteïdes
de l'eucaliptus ubèrrim s'ajeien
damunt la meva pell amb viu afany
de guarir-me d tanta soledat.
I tu, incessant, resseguint l'àmbit
del clos interdit, cada cop més lluny,
cada vegada més inabastable.

M. Altarriba

MANS

MANS



Digues-me, amor, què fer-ne de les mans
dins de l’espai que precedeix el somni?
Qui amb tant de zel pot enardir el foc intern
dels meus dits atrotinats?
M’embetumo el palmell del blau, que m’omple
les mans de llum, per a palpar-te.
Cabdello fils, esbarriats
per la lentitud dels dies,
amb la carícia que guardo al tacte,
per què vull oferir-te’ls
amb la seda dels meus encants.
Saps?, l’empenta del vent,
amb udol de llop atrapat,
perfora el buit de les meves extremitats
i les priva de tendreses,
només acullen espasmes d’esgarrifances.
Com puc mutilar l’horror de la soledat
que em perfila les mans àlgides?
Com pot fluir la sang
a les seves venes resseques?
Digues-me, amor, què en puc fer de les mans
sense la vehemència de les teves?

M.Altarriba

SÓC

SÓC



Sóc filla d’un alè de llibertat
que em marca fites
més enllà de la ruta dels astres.
Em refaig de les llunes malmeses
amb miratges de llum
manllevats a petites lluernes.
La terra em nafra els peus.
Incomprensiblement gemego.

M. Altarriba




NEGACIÓ



Em nego a escoltar la veu de la terra.
Em regeixo pels sons dels astres
que m’il•luminen la nit.
Serenament, m’adormo amb la pell
oferta a la lluna.
Si els peus se’m mullen de plors,
fredolica com sóc,
m’arronso i tremolo.

M. Altarriba




RESSORGIMENT



Pejorativa la meva nit
s’endinsa en rius profunds de fantasia.
La lluna envaeix la imatge esquerpa
d’una pell cansada.
Xopes de llum, les galtes se’m refan
i al llac dels ulls m’hi neix un blanc nenúfar.

M. Altarriba




REMEMBRANÇA



Hores, dies...Dies perduts
per abastar aquell dia clar
que se’m revela en el temps.
Instants de vida i de paraules
creuen l’atzur, perfilen el teu rostre
sobre el domàs del mar.
Gemecs i anhels a frec d’onada
recorden, amb remors omnipresents,
la profunda raó del record i del somni.

M.Altarriba




NECESSÀRIAMENT



De vegades m’instal•lo en les paraules,
i és llavors que m’adono
que no entenc res.
Dents i queixals deformen
la puresa de la veu,
estrafan les imatges del paisatge
i em confonen, m’ensorren.
De vegades, i molt necessàriament,
m’emparo en el silenci
on rau el ver diàleg interior
que em retorna la pau esgarriada.

M. Altarriba



CONFUSIÓ



Camino en el temps
amb les hores incertes.
Gestos, normes, llegats
em conformen el nom.
Eteri com l’aire, el pensament
divaga, un somni anònim.
A la pissarra del destí
resta escrita la sentència.
Serà l’esglai, el premi
a l’afany de ser lliure?

M. Altarriba