dimarts, 8 de desembre del 2015


 
NADAL, NADAL
 
M’he despertat i he vist un món sense futur,
desesperat  per a poder sobrepassar
les tanques feridores del filat espinós.
Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,
ensinistrades per matar,
invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.
Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,
després del rés d’un últim parenostre,
cristians anònims,
amb pudor de fam i de misèria,
damunt de places buides d’espelmes i de flors.
Hi havia munts d’infants assassinats,
i dones violades sense cap pietat.
I els nostres governants
vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!
Només dos cors esgarrifats
desgranaven, plens de fe,
les tres parts del rosari
dins d’un estable atrotinat,
i amb el caliu de l’amor
encenien fanalets
per il·luminar la Cova
on naixerà, amb gran dolor,
l’últim vestigi d’esperança,
ja que, malgrat el nostre agnosticisme,
Ell sempre torna.
                     
                     
 
M.Altarriba