dimecres, 14 de desembre del 2016

TERRATRÈMOL NADALENC

 

 














TERRATRÈMOL NADALENC

És desolador el cor del poble.
Un silenci estrafolari s’escampa
entre les llambordes esquerdissades.
La runa és per arreu.
No queden portes on poder trucar,
només un establia acull el plor del Nen
que s’encomana amb el gran plor del món.
La terra, en un estremiment brutal,
s’obre engolint les esperances.
I surto per donar el pit als afamats,
penetro refugis, m’endinso en la pols,
la pols del temps sense futur.
Porto al cistell remeis pels desvalguts,
i un estel perdut camí de la Pau.
Cerco la llum del sol, una rialla,
cerco l’Amor.
Als arbres, ocells esmaperduts em sotgen.
Potser, si un cor de rossinyols valents
enceta el cant i entona una nadala
pregant el teu retorn, potser podríem
salvar  la veu dels desvalguts
i alçar pendons de reconquesta.
Només ens cal saber si et veus amb cor
d‘escoltar el plany antic; si ens pots curar
la por de l’incògnit desenllaç.
Ens cal saber si podem comptar amb Tu.
Ens pots dir, Jesús, si encara ets amb nosaltres?

                                          M.Altarriba


 Nadal 2016



divendres, 14 d’octubre del 2016

FONT DEL PARC



 
FONT DEL PARC


Cobricel d’ocells i d’amoretes.
Florida ombra de mel.
Tot és més clar a recer dels teus braços.
A l’aixopluc del lleu foscant
he après a valorar el silenci,
i a desxifrar el missatge enjogassat
del ventitjol, esmunyint-se
muntanya avall amb lleugeresa.
Humil brollador de fantasia.
Sento el cor dels sallentins
en la somsònia alegre del teu raig,
i endevino els seus anhels
en la tremolor del doll frescal
que apaivaga la meva immensa set
de transparència.

M.Altarriba

dimarts, 8 de desembre del 2015


 
NADAL, NADAL
 
M’he despertat i he vist un món sense futur,
desesperat  per a poder sobrepassar
les tanques feridores del filat espinós.
Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,
ensinistrades per matar,
invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.
Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,
després del rés d’un últim parenostre,
cristians anònims,
amb pudor de fam i de misèria,
damunt de places buides d’espelmes i de flors.
Hi havia munts d’infants assassinats,
i dones violades sense cap pietat.
I els nostres governants
vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!
Només dos cors esgarrifats
desgranaven, plens de fe,
les tres parts del rosari
dins d’un estable atrotinat,
i amb el caliu de l’amor
encenien fanalets
per il·luminar la Cova
on naixerà, amb gran dolor,
l’últim vestigi d’esperança,
ja que, malgrat el nostre agnosticisme,
Ell sempre torna.
                     
                     
 
M.Altarriba       

 
 

divendres, 19 de juny del 2015

AMB SABATES DE PLUJA




 PLOU

Plou,
els vidres de la sala s'embromen d'avorriment.
El sostre humit degota plors i esquerda
parets defectuoses.

Plou,
la llum opaca desdibuixa
l'espill d'absència dels teus ulls,
el gest enfarfegat de vells silencis,
les pellofes d'unes mans sense futur,
l'enigma que arrossega el gran dolor.

Plou,
i el remoreig insistent s'infiltra
pels porus emmagrits,
no es queixa la sang estintolada,
ni trem el llavi assedegat.

Plou,
i el peu descalç passeja
pels bassals d'un terreny afligit
ferint la pell de l'esperança.

M.Altarriba 



diumenge, 2 de novembre del 2014

PARE



 















PARE

SEMPRE A PROP

Davallaven de cel degotalls incomptables.
Era fosc. Un migdia d'octubre
reclamava el seu lloc entre llums atordides.
Tot l'asfalt era un joc de miralls.
Diminutes onades lliscaven pel terra
per fer espai al desfici insistent
d'habitants del castell rufagós.
Era un dia d'octubre maldestre,
molt a prop de Tot-Sants, que agitava
desconsols sadollats d'enyorança.
Tot el gris d'un condol massa tendre
se'm mostrava punyent pels carrers
que sovint acollien el pas feixugós
dels teus peus avorrits d'impotència.
Era massa cruel recordar l'habitatge
que guardava el teu cos aïllat
del caliu de la llar, i dels teus.
I aquell vel compassat mormolant
el llenguatge incomprès que em turmenta.
I l'adéu reservat dins la nit més callada.
Tot ho deia la imatge del temps,
llagrimall emboirat de nostàlgies.
Era prop de Tot-Sants.
Prop de tu, pare meu.
Sempre a prop.

M. Altarriba
 Poema del meu primer llibre " De sobte s'alça un mur ran de mirada"

dijous, 22 de maig del 2014

PER TU




PER TU

Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig recollir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
I fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel inquiet que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.

M.Altarriba

dissabte, 3 de maig del 2014

EL MEU SILENCI












EL MEU SILENCI

Entraràs de puntetes, sense fer soroll,
i t’arrauliràs prop del meu silenci
on guardo el murmuri suau
de les paraules mig dites,
on hi belluguen foscants prenyats
de veus, o d’una sola veu, oidà!
la teva veu que em ressona
a les ocultes parets de l’ànima.
Entraràs de puntetes, poc a poc,
per no desfer l’encant dels moments
silens i densos de l’abraçada;
de la fonda comunicació
que  la mirada descobreix.
Per no malmetre els llargs
i dialogats silencis
que m’ofereix la solitud del dia a dia.
T’arrauliràs a prop, molt a prop meu,
per sentir els acords musicals
del clos sagrat on intimo amb la bellesa.
I amb el cap sobre el meu pit oiràs
les més formoses paraules d’amor
que mai, seria capaç de pronunciar.

 Montserrat Altarriba

dissabte, 8 de març del 2014

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA




DONA

Com la formiga,
humil i aqueferada,
així, tu, dona,
abnegada i soferta
reculls llavors fructíferes.

Avança, lluita;
l’enemic potentíssim
vetlla per fer-te
la més perfecta andròmina.
Fidel subordinada.

Dona, tu parles
i et fas veu dels profetes
que amb zel t’imiten.
A recer de la glòria
sempre esdevindràs única.


                  M.Altarriba