dilluns, 8 de desembre del 2008

FLOR DE MURTA


FLOR DE MURTA




Endins de l’ànima
em creixes, flor de murta,
tan delitosa
que a l’alè del somriure
hi liben les abelles.

M. Altarriba

dimarts, 2 de desembre del 2008

TE'N RECORDES?



TE’N RECORDES?


Te’n recordes, amor, d’aquella lluna
que dansava cofoia dins la nit,
i ens mostrava el desig dins l’hora bruna
amb la força goluda del delit?

Te’n recordes d’un mar com bassa d’oli
que ens omplia de pau l’esguard novell
i aquell cor trasbalsat de pipioli
que saltava joiós dins de la pell?

Te’n recordes, amor, de l’aspra roca
que feria nueses innocents,
i dels noms dibuixats damunt la soca
i del gust salabrós en nostres dents?

No és ben cert, amor meu, que tonifica
memorar aquella música enervant
i el flairar del sorral, i aquella mica
de tremor que ens feria el llavi amant?

Com cremava aquell foc que s’encenia
resseguint de les venes el camí!
Era bell el misteri que ens colpia
i era fresca la brisa del matí.

Els gemecs dels sospirs eren com perles
a l’abric de la sina de vellut,
eren cants aflautats d’un vol de merles,
eren flors amb perfum de joventut.

Encetant passions desconegudes
descobríem el zel més novençà.
Te’n recordes del feix d’hores viscudes?
Te’n recordes encara d’estimar?


M.Altarriba

divendres, 28 de novembre del 2008

MALGRAT EL TEMPS




MALGRAT EL TEMPS


Un gran sospir, crestalls de llum, trencava
a sol ixent.
Resseguint els malucs de les aigües,
endinsant-se en el gorg transparent de la cala,
assolia el silenci del mar.
Tot dins el tot,
desmesuradament perfecte.
La densitat acumulada al corrent
de les profunditats
esclatava en el màgic festeig de les algues,
el plaer desbordava els límits de la sorra.
Conjuntament, malgrat el temps,
se'ns féu palesa l'oculta realitat
que de lluny pressentíem.
Ara, quan tot recomença a girar
i la nit torna a ser una feble presència,
encenent el fanal del record,
tot serà molt més clar, i també molt més dòcil.

M.Altarriba

dimarts, 4 de novembre del 2008

EM VE LA NIT AMB EL TEU NOM...




EM VE LA NIT AMB EL TEU NOM LLEPANT-ME ELS LLAVIS


Em ve la nit amb el teu nom llepant-me els llavis.
Sobre la taula dels pensaments
s’amunteguen els colors càlids
de les paraules pausades,
l’harmònica simfonia
de les teves mans,
el càntic enlairat del teu sospir.
I tot arran de nit.
Com si un bleixar d’estels em desvetllés
per mostrar-me la imatge que em pren
i m’ensenya l’encís de l’ombra,
la bellesa de les aigües ocultes,
el despertar de la galàxia,
la llum que es desprèn de l’obscur,
i aquesta pau que m’acompanya
amb l’eco, allargassat i serè, de la veu,
d’aquesta nit profunda dels teus ulls.

M.Altarriba

dimecres, 29 d’octubre del 2008

VESTIDA...



VESTIDA...



Vestida només de records:
Quina núvia!


M.Altarriba

dissabte, 18 d’octubre del 2008

ÉREM I SOM DOS




ÉREM I SOM DOS



Érem dos per estrafer la nit.
Enamorats del mar,
aprofundint rius subterranis,
afollant barreres amb els ulls,
amb tot l’univers a les mans.
Les mans, palpant l’aigua ancestral
de les llàgrimes vermelles,
resseguint la veritat del silenci,
relliscant pendent avall del gran misteri.
Érem i som dos per estrafer la nit,
Ara com sempre, trabucant els núvols
esperem el sol, tot estimant-nos.
Ara com mai, i tan se val, com sempre!

M.Altarriba

divendres, 17 d’octubre del 2008

ESTRENA




ESTRENA


Ressegeixo els racons impregnats
d'aquell migdia inoblidable,
d'aquell migdia carregat de sons
vulnerant el silenci esquerp
de parets encara verges.
Del temps que ens fou donat sense reserves,
no n'hem perdut ni un sol instant.
Hem caçat l'esbatec de l'ocell
suscitant l'aliança del joc,
i l'hem fet glop d'onada fervorosa
en un màgic instant que ens perdura.
Tots els racons descobreixen les marques
de la pell rebregada de goig.
Tots els racons són mirall
de l'insòlit esclat de plaer,
i tots els racons, tots, incitants, martiritzen
l'espiral encesa de la passió.
Se'ns ha donat la mar, i el fons ple de riquesa
ens ha cobert el ventre de petxines,
perles autèntiques que serverem
en la intimitat més fonda
d'aquests racons tan i tan nostres.


M.Altarriba

MONOTONIA





MONOTONIA

És de plom l'oratjol i encomana
un feixuc malestar, una angoixa
que mastego i m'empasso dòcilment.
De bon matí, un estol d'afamades gavines
trenquen silencis obscurs, i encetem
un blau cel massa net per ser autèntic.
Tenim un parterre florit
amb rosers d'artifici;
desdejuni de premsa i cafè,
i hem après un "bon dia" educat,
una mitja rialla aplicada
i un diàleg obtús que emfarfega.
Sort del sol que ofereix llibertats
i la mar ens deslliura del tedi!
És la roda del temps que oprimeix i aclapara.


M.Altarriba

diumenge, 12 d’octubre del 2008

DIC EL TEU NOM





DIC EL TEU NOM


Dic el teu nom i esdevé primavera
tot el fossat on arrela el meu plany.
Fuig l'esparver que s'enduu urc i engany,
i el rossinyol em refà la drecera.

S'obre un temps ple de la joia que espera
feixes enllà, on el somni em pertany.
M'invento un cant que alliberi l'afany
i em llenço a mans de la nit fetillera.

Dic el teu nom i em responc jo mateixa,
perquè ets cabdell de la flonja madeixa
que he debanat amb la seda del zel.

Dic el teu nom i m'empasso una a una
totes les lletres, tastant la fortuna
d'assaborir dels teus llavis la mel.

M.Altarriba

QUAN EM DESPERTO





QUAN EM DESPERTO


Quan em desperto,
em consola pensar-te
com un raig d'alba
que m'acull i m'habita
amarant-me de dia.


M.Altarriba

JA ÉS TARD





JA ÉS TARD


Obro la tarda pel finestral dels anys
i s'esdevé un ocre corsecat
la llum que m'il.lumina.
El roure resta verd, més ai! els fruits
es podreixen barrejats amb la fullaraca
que s'estén dessota seu.
Ja és tard, és massa tard per reflorir,
el fred es recargola pel damunt
del turonet de les Forques.
S'entreveuen els xiprers
de la vall del silenci, i el sol
no m'escalfa les mans pansides.
Resignada, o tal volta furiosa,
escric l'empenta de la sang que es rebel.la
perquè no creu en decadències,
i esplaio el somni, el desig, la vida
pel corrent del riu que em banya
el delit enderrocat.


M.Altarriba


dissabte, 4 d’octubre del 2008

ETS VAIXELL ANCORAT




ETS VAIXELL ANCORAT


Ets vaixell ancorat
a la cala verge del meu cos.
D'ençà que et tinc,
em creixen lliris puríssims
a les illes sorrenques
del sentiment.

M.Altarriba

divendres, 3 d’octubre del 2008

PER SEMPRE




PER SEMPRE


M’adormiré en la tarda blava dels teus ulls,
i navegaré per les nines humides
delitant-me d’abrilats colors.
Resseguiré rutes fressades per les estrelles,
rebolcant-me en abismes de llum.
M’amararé de la saba salada
perduda en el llac del llagrimall.
Clouràs les parpelles, i em quedaré
dins de la tarda blava dels teus ulls
per sempre.

M.Altarriba

dimecres, 24 de setembre del 2008

ARC IRIS




ARC IRIS


Qui ets, que surts, i et fons, i em deixes
projectes esquinçats de llum incerta?
Com ets, si al punt que em tens vençuda,
rebutges tornassols per fondre’t dins la nit?
Vestit de mil colors, avui posaves
enfront del meu palau de solituds.
Damunt d'un jaç de núvols esperpèntics,
que disfressava el teu capteniment,
em reptaves a seguir-te,
o a deixar-me, contemplant, obstinada,
el punt confús del teu retorn,
engolit pel temporal que m'aterra.


M.Altarriba

dimarts, 23 de setembre del 2008

XIPRER DE CEMENTIRI




XIPRER DE CEMENTIRI


Ah, si pogués en tu endinsar-me
i aconseguir la vida invicta que
xucles de cendres ferides de mort,
d’aquesta mort temuda que et festeja l’arrel.
T’admiro! Gallard i prominent, enlaires
esplets de branques assaonades
d’innombrables desitjos soterrats.
La teva força és la nostra força,
el teu orgull, el nostre orgull.
Amb set de llum avances infrangible
vers la certesa del blau puríssim.
Devot d’un Déu sense fronteres,
goses dreçar la sang terrena
al cor d’un cel on bat el prec de l’esperança.
Ah! Si pogués amb tu enlairar-me
per sentir el pols del branc diàfan
que creix al cim del teu coratge.
Si el teu latent impuls coronat d’aura
m’embolcallés enllà dels vents i trobés pau,
aquesta pau perduda en mig de feridors
arbustos d’argelaga.
Obelisc perfecte de perfecte bellesa.
T’envejo!
Envejo el teu destí d’immensitats obertes,
el teu posat, la teva reialesa.
Ah, si pogués en tu endinsar-me!


M.Altarriba

diumenge, 21 de setembre del 2008

LA RODA DEL TEMPS




LA RODA DEL TEMPS


Devoràvem les nits amb el candor dels àngels.
Violoncels suavíssims sota llunes daurades
enarborant els cossos,
el teu i el meu, que sucumbien
embolcallats de desmesura.
Rics i únics.
Hores sense límit, il.limitades hores
rossolant per l'estança vermella...
Devoràvem les nits sense prendre
cap mesura a la roda del temps,
i la roda del temps ens prenia
el gran tresor del goig incontrolable.
Ara, que ja som més adults i assenyats,
ens adonem com mai del rigor de les hores.


M.Altarriba

dijous, 18 de setembre del 2008

A COPS DE REM




A COPS DE REM



A cops de rem
parteix la barca
enllà del port.
Se'n va la llum.
Silenci blanc
d'esquitxos blaus;
llast de desànims
amb gust de sal.
Mar de desig,
mar de neguits.
Es fon la vida
a cops de rem,
a solcs perduts
a maregasses.
Llops mariners
de terra endins
la barca enfonsen.



M.Altarriba

dimarts, 16 de setembre del 2008

DES DE LA NIT DEL COR





DES DE LA NIT DEL COR


Des de la nit del cor
a l'alba dels teus ulls,
abraço l'esperança.
M.Altarriba

dissabte, 30 d’agost del 2008

AH, SI NO FOS PER L'ESGLAI




AH, SI NO FOS PER L'ESGLAI!


Tot és incert dessota les estrelles.
Atònics descobrim grans ideals,
adúlters de raons i de costums,
que ens governen les nits prefabricades.
Virginals sentiments resten confosos
al calaix dels records de la infantesa.
Som discordants ressons de melodies
escrites al albir del bé i del mal,
i ens ve de lluny alçar la veu i el puny
i tancar finestrons si s'aixequen tempestes.
Restem presoners del desficiós afany
de crear vergers d'insòlits perfums.
Ah, si no fos per l'esglai que en abat
a un pas d'aconseguir el secret dels astres!

M.Altarriba

dimarts, 5 d’agost del 2008

ENCENC LA FOSCA



ENCENC LA FOSCA


Encenc la fosca
amb dos fars que il·luminen
els solcs d’arada
perquè adrecis la petja
cap al meu port utòpic.


M.Altarriba

divendres, 18 de juliol del 2008

RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT



RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT


Res no ens pertany i som senyors de tot.
És nostre el temps i nostra la celístia,
el rostre de la nit, secret i crit
d’aquesta ruta clara de desficis.
No hi ha raó que justifiqui pluges
assaonant l'impuls que nega els ulls.
Propietaris som de l’ona brava
que ressegueix els viaranys conjunts
del nostre cos. Posseïdors de l’èxtasi
desmesurat del panteix de les aigües,
amos d’un rar oreig de plenitud.
Res no ens pertany i és tot per a nosaltres.
La intimitat fecunda del silenci,
i aquest esclat de goig que esbotza els límits
tot convertint hiverns en bells vergers
de fulles, flors i roures reverdits.

M.Altarriba

dissabte, 5 de juliol del 2008

AMOR, DÓNA'M LA MÀ



AMOR, DÓNA’M LA MÀ


Amor, dóna’m la mà.
Tu que has seguit les platges del meu cos
i has descobert badies coral·lines
de sorrals genuïns.
Tu que m’has dut per mars inconeguts
i has amansit amb el teu bes les ones,
com mai, dóna’m la mà.
Ara que el roig és rosa dins la cambra.
Avui que el rostre és xop del lleu oratge
que ens omple els ulls d’un repòs tebi,
sirenes fetilleres teixeixen abrigalls
amb trossos vellutats de pell de lluna
per revestir la nostra singladura
amb l’esplendor d’ahir.
Avui repetirem nostra odissea,
i enllaçarem les mans mirant el mar,
i ens banyarem amb llum d’estel perquè ens empari.
Mantells de nit amb blens d’albada
acotxaran l’amor més pur,
coronat d’anys, de fe, i de vida.
Remembrarem el cant més perdurable
fitant l’esguard a l’infinit,
i alçant el cor al tou d’un núvol d’aigua.

M. Altarriba

dijous, 3 de juliol del 2008

PAU


PAU


La pau m'obre les portes
del nostre antic celler:
vi ranci adobat d'anys,
lluquet transformador de les collites,
bótes, i bots, i tines sense nom,
plenes de la sang de la terra,
la sang que em bec mitificant l'instant
a cobricel de l'ombra de les voltes.
Instants de pau, de sang, de terra.
Cos contra cos, paladejant la pau
dins el celler pregon, en un intent
d'aconseguir un tast de plenitud.
Silenci obscur, emparedat de roca.
Uns llavis degotant la sang d'aquesta pau.
I jo, bevent dels llavis de la sang,
dels llavis de la pau del nostre antic celler.


M.Altarriba

dimecres, 2 de juliol del 2008

ROSA INVICTA



ROSA INVICTA


No perdré mai la blanesa dels dies càlids.
Lluny, molt lluny de tu,
reviuré converses anys ha desades.
Desgranaré les denes d’un rosari
de molt ardents promeses.
Les teves dèries em floriran
per l’espai insondable de la ment.
Davant la llar encesa d’una flama eterna,
et pensaré.
Malgrat el fred i les tempestes,
darrere els ulls del somni delirós
germinarà la rosa invicta
del nostre amor.
No et ploraré perquè viuràs en mi,
real, corpori.
No perdré mai la blanesa dels dies càlids
al teu costat.



M.Altarriba

diumenge, 29 de juny del 2008

TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES






TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES



Trenquem la nit amb onades salvatges,
i viurem el vaivé de la vela i el rem
estrellant-se pels grenys, cantells vius del desig.
Nostres braços per rems, els cabells per bandera,
per timó juntarem els dos cors restaurats.
Salparem quan la llum enrogeixi la calma,
quan s’encenguin fanals al desert de la mar.
Trenquem la nit, i els crestalls arrissats
banyaran freus i gorgs transparents,
ignorants del pecat.
Retallant el fistó allargassat de les roques,
ens perdrem entre llunes suspeses,
entre espasmes de llum dels estels.
Arquitecte de mots, el teu llavi edifiqui
un castell de nereides al bell mig de la mar,
entre brams de gregal i xisclets de gavina.
Trenquem la nit, i encetarem la vida.


M.Altarriba

dissabte, 21 de juny del 2008

RIU




RIU



Calma mansa, avui el riu,
corser en brau torneig d'aigües agitades,
reposa sense pressa.
Gorja muda, sallent silent.
Espill estès a banda i banda
del vell mur, rovellat de batzegades.
Calma mansa, capciosa.
Il.lusòria calma mansa.
A mig aire, un ocell enfredorit
reclama l'escalfor del niu matern.
I jo, abocada al fons del fons,
invoco al cel llunyà
que em tregui de la panxa del cetaci
per ressorgir, lliure del mal,
i estrenar el cos
tot assajant entre bleixos d'amor
els sons cromàtics de l'alegria.


M.Altarriba

PREGÀRIA




PREGÀRIA


Temps, temps sobre el temps.
Irrepetiblement iguals, les passes
maseguen les pedres del temps.
Només m’enduc, del fregadís contacte,
la pell torturada dels peus,
avançant vers la clara foscor
del Silenci.
Aleno temps per a guarir-me
l’ofec del plor.
Teranyines de pols
d’una nit sense somni
se’m cabdellen als ulls.
Amb un llenguatge mut, les roses
m’animen a salvar-me.
Mes ai! Li falta temps, al pensament,
pel prec d’amor que necessito.
Deixa’m, oh Déu, un lapse
per a reconstruir-te el Rostre.


M.Altarriba

diumenge, 8 de juny del 2008

AMISTAT


a J. E. M.
AMISTAT

A mans amigues
floreixen les magnòlies
que jo cultivo
dins del meu hivernacle
assaonat i fèrtil.

M. Altarriba

MONTECARLO DE NIT



MONTECARLO DE NIT

Mils de lluernes
et vesteixen l’entranya
luxuriosa.
Als peus, la mar plagia
el teu pubis pletòric.

M. Altarriba

TRANSMUTACIÓ



TRANSMUTACIÓ

Avui sóc roca
besada per les aigües
del teu silenci.

M. Altarriba

EDELWEISS


EDELWEISS

A la pitrera
de la muntanya blanca
l’edelweiss brota.

M.Altarriba

MONTSERRAT



A Montserrat Altarriba

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

Jordi Enjuanes

divendres, 6 de juny del 2008

EL RAUCAR DE LA GRANOTA



EL RAUCAR DE LA GRANOTA

Sóc aigua estancada d’un estany pudent
que engoleix nenúfars verges
per satisfer el desig de perfecció.
Necessito olorar l’espai obert
i assaborir el xiuxiueig transparent
que remoreja a les fonts de Castàlia.
Sóc delerosa de la pluja benigna
que neteja solcs encrostats de cugula.
Paranys de nit m’omplen el cervell
de tortuoses amenaces.
Cauen les fulles de l’arbre
que he plantat amb adobs d’il·lusió.
Què serà de mi, quan el vent escombri
la darrera paraula del meu diccionari?
Què em quedarà de l’esplet de la collita?
M’enfonso en el meu mar fet d’infinit,
i emergeixo al so estrident
del raucar de la granota que habita
prop de la bassa on m’emmirallo.

M.Altarriba

VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES


VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES

"En un desmai de roses mor la tarda"
Rosa Leveroni

Volíem que un esclat de somnis desitjats
florís a les mans toixes.
Volíem que el dolor que ens atordeix
no fos esglai de roses blanques.
Volíem estimar-nos, tant se val.
A mercè de la sort, ens desvetllàvem
esperonats per la fresca il-lusió
que germina en l’esperança.
Donats al sol, alimentàvem
la xardor intensa de l'amor profund.
Érem a prop d’assolir la cançó
quan s’ofegà el virolai a la gola
de la nit més obscura.
I a nosaltres, que volíem
conquerir el recés dels àngels,
se’ns esfullaren als braços
totes les roses del secret verger.


M.Altarriba

dimarts, 3 de juny del 2008

RECORD


RECORD


Eixien perles del front del pare,
duien l’empremta del sol mesell,
el color bru de la terra mare
i el gust asprívol del most novell.

Era petita, i recordo encara
l’esforç solcant-li els plecs de la pell,
els dits ferits per l’esquerpa antara,
i la becaina a l’ombra del tell.

Jo era petita i al front hi veia
la calma isarda dels camps de blat,
i la saó dels gotims que queia

sembrant les hortes del meu llegat.
Avui les fruites de l’epopeia
creixen fecundes al cor damnat.

M.Altarriba

diumenge, 25 de maig del 2008

ECLIPSI



ECLIPSI


Sol del capvespre,
al llarg del temps et trobo,
i amb llum de lluna
em fonc en l'abraçada
de l'esperat eclipsi.



M.Altarriba

dimarts, 20 de maig del 2008

A TU




A TU


Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig collir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
Fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel corprès que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.


Montserrat Altarriba

CONTEMPLACIÓ






CONTEMPLACIÓ


Deixo passar la melangia
asseguda a la balconada de l’estiu.
Des d’aquí, gavines afamades
percacen l’aliment de la barcassa
en un intent de supervivència.
El mar, el mític mar tan evocat
per artistes i poetes,
va i ve remorejant la calma
de les profunditats pletòriques.
Un pardal indecís picoteja
les engrunes d’un croissant
esmicolat a mans d’infant.
És tanta la diversitat humana
que m’atordeix i em cansa.
Desconnecto el present
i miro enrere per memorar
l’èxtasi de la nit evaporada.

Com a càstig per la meva gosadia,
esdevinc estàtua de sal
exposada a la xardor ingrata
de la canícula del juliol.


Montserrat Altarriba