FINS QUAN?

FINS QUAN?

Dormin les armes, proclamem la pau
almenys aquesta nit que neix el Príncep.
Climent Forner

Si us plau, calleu, que vull escoltar el plor
neguitós de l’Infant i m’inquieta
aquest brogit impiu que commemora
el naixement sortós de l’esperança.
Calleu almenys aquesta nit d’amor.
Que airegi el cel el fum desaprensiu
que amaga les estrelles. Prou, motors;
que aterrin en silenci els avions.
És lluny la pau! S’escampa la misèria
i l’esclafit dels míssils són nadales
que esventen pels carrers la bona nova.
Una mentida immensa s’agenolla
damunt la palla oferta de l’Estable.
Enveja i crueltat s’apropen al Portal.
Parla el desordre i ofereix xavalla
que ha robat al bonàs impunement.
Tot trontolla en aquesta nit joiosa.
Fins quan, Déu meu? Fins quan farem de llop
i ovella mansa, i així, correctíssims,
et vindrem a adorar amb vestits de festa,
mansois i penedits, felicitant-nos?
Mes ai, amb ulls perduts, cecs de supèrbia.
Fins quan et decebrem, fins quan, Senyor?
M. Altarriba
BONES FESTES!
Família Pujol-Altarriba NADAL 2009

NIT DESITJADA

NIT DESITJADA


Nit desitjada.
Bressoleig de silencis
que m’arrosseguen
al paradís que anul·la
podridures diürnes.

M. Altarriba

EL CERCLE ÚNIC

EL CERCLE ÚNIC

El mar, la tarda,
el sol, el cel, la brisa.
El cercle únic
de l’alada quimera.
I amb tu, i per tu, el meu somni.

M. Altarriba

I COM RECULLO...

I COM RECULLO...

I com recullo
petxines de la sorra
del mar que estimo,
per omplir-les de l’aire
i el ressò dels teus besos!

M. Altarriba

AH, COM ESCALFA

AH, COM ESCALFA

Ah, com escalfa
la llar que ahir encengueres
amb branques d’àlber!
Tota la casa abrusa
d’amor, si tu l’habites.

M. Altarriba

COM UNA PLUJA

COM UNA PLUJA

Com una pluja
d’estels, càlids poemes
baixaven àgils,
des d’un cel nou i lliure,
a la sotmesa sorra.

M. Altarriba

I QUÈ ET DIRIA

I QUÈ ET DIRIA


I què et diria,
si ja és meva la lluna,
i les estrelles
són penjolls que m’enjoien
les orelles besades.

M. Altarriba

MATERNITAT

MATERNITAT


Un bes lliscava,
i el ventre esdevenia
el niu sol·lícit
d’una petita estrella
perduda dins la fosca.

..................................

La nit cobria
la terra assaonada
amb mis espurnes
per fecundar poemes
engrescadors de vida.

..................................

Des de el silenci,
plàcids ressons esclaten
amb simfonies
de somics i rialles
de l’infant que em naixia.

...................................

Et percebia
tan meu, que m’angoixava
pensar que un dia
hauria de donar-te
a un respir més lliure.

.....................................

És lluny el dia
que encisada besava
les galtes xopes
de mi, amb gust de vida
i essència de rosa.

.....................................

El teu somriure
encetava esperances
a flor de llavi;
i el bressol ple somnis
em nodria les hores.

.....................................

Feria ombres
amb lluminosos glavis
perquè els ulls verges
s’omplissin de sol·lícites
transparències d’alba.

.....................................

Vaig inventar-me
estius a mig novembre
per a guarir-te
de la fredor que estronca
la dolcesa de l’ànima.

.....................................

Dolça nostàlgia!
L’esqueix ja s’ha fet arbre
i el tronc recorda
els dies de semença
que el feu niu de la lluna.

.......................................

Quan t’allunyaves
els ulls et reflectien
els dies càlids
de tendres abraçades
i besades de mare.

.......................................

M. Altarriba

SOMNIS

SOMNIS


Aquell capvespre
davallaven desvaris:
coloms il•lusos
que morien al rebre
el petó de la terra.

M.Altarriba

SÓC

SÓC



Sóc filla d’un alè de llibertat
que em marca fites
més enllà de la ruta dels astres.
Em refaig de les llunes malmeses
amb miratges de llum
manllevats a petites lluernes.
La terra em nafra els peus.
Incomprensiblement gemego.

M. Altarriba




NEGACIÓ



Em nego a escoltar la veu de la terra.
Em regeixo pels sons dels astres
que m’il•luminen la nit.
Serenament, m’adormo amb la pell
oferta a la lluna.
Si els peus se’m mullen de plors,
fredolica com sóc,
m’arronso i tremolo.

M. Altarriba




RESSORGIMENT



Pejorativa la meva nit
s’endinsa en rius profunds de fantasia.
La lluna envaeix la imatge esquerpa
d’una pell cansada.
Xopes de llum, les galtes se’m refan
i al llac dels ulls m’hi neix un blanc nenúfar.

M. Altarriba




REMEMBRANÇA



Hores, dies...Dies perduts
per abastar aquell dia clar
que se’m revela en el temps.
Instants de vida i de paraules
creuen l’atzur, perfilen el teu rostre
sobre el domàs del mar.
Gemecs i anhels a frec d’onada
recorden, amb remors omnipresents,
la profunda raó del record i del somni.

M.Altarriba




NECESSÀRIAMENT



De vegades m’instal•lo en les paraules,
i és llavors que m’adono
que no entenc res.
Dents i queixals deformen
la puresa de la veu,
estrafan les imatges del paisatge
i em confonen, m’ensorren.
De vegades, i molt necessàriament,
m’emparo en el silenci
on rau el ver diàleg interior
que em retorna la pau esgarriada.

M. Altarriba



CONFUSIÓ



Camino en el temps
amb les hores incertes.
Gestos, normes, llegats
em conformen el nom.
Eteri com l’aire, el pensament
divaga, un somni anònim.
A la pissarra del destí
resta escrita la sentència.
Serà l’esglai, el premi
a l’afany de ser lliure?

M. Altarriba

RECERCA

RECERCA


Em gronxo en la tranquil·la mansuetud
oferta a déus llunyans que no endevino
darrere el pas del temps xacrós i las.
Lluito per heure una pila de mots
que em donin a entendre l’eternitat promesa
com a fet versemblant d’una vida d’amor.
Grato bocins de pensaments segurs
per tenir la certesa d’aquell U veritable
que s’esmuny entre orgies terrenes.
Busco el frèvol color de la mort
que s’ofega en afamades conquestes.
Pateixo la buidor de la nit que m’arrenca
les pregàries que encamino al cel,
a aquest cel que m’amaga la lluna.
Més enllà de l’enllà on la força del Verb
m’agullona els sentits.
Més enllà de la meva ignorància.

M.Altarriba

REBO LA PLUJA

REBO LA PLUJA

Rebo la pluja
com la glopada viva
del rou que amoixa
els teus parterres únics
d’eternes primaveres.

M. Altarriba

LLEGEIX-ME ELS ULLS

LLEGEIX-ME ELS ULLS


Llegeix-me els ulls,
aquest espai obert a la paraula.
Torrent d’impressions. Epopeia viva
amb riscos d’alta mar que es fonen rebolcats
a voluptats sorrenques.
Del clar fons cristal.lí m’invento remors blaves
que abriven el desig, i en faig un bell romanç
per seduir-te el cor.
Aquest llibre no escrit de poesia blanca
és dins del llac de sal que oneja a la pupil.la,
i l’iris embruixat ho plasma amb dards de llum
a la pell fatigada de les dues parpelles.
Destria el seny del seny i esguarda vehement
el riu melangiós que inunda el llagrimall.
I sense més retard, llegeix-me, amor, els ulls
fins a esgotar-ne els mots, i arribar al desenllaç
que emmirallo a la pell
del filat sensitiu de la retina.

M. Altarriba

DESIG

DESIG

Mar, si poguessis
inundar d’aigües dolces
tantes salines!

M. Altarriba

HARMONIA

HARMONIA

Junts caminàrem
fins a perdre’s els cossos
dins l’aura fèrtil
d’una tarda gestada
amb sement de poemes.

M. Altarriba

COMENÇA EL DIA, AMOR MEU...

COMENÇA EL DIA, AMOR MEU…

Comença el dia, amor meu, i els ulls de les muntanyes
s'encenen de la vida dels teus ulls;
els meus delers voleien sobre els arbres
talment el rossinyol que enceta el cant
a la bellor de l'alba.
Suavitat, blanesa que em porta a recordar-te,
confós entre els vergers ubèrrims que t’amaren
de l’íntima rosada que m'exalta.
Empresonada dins l'escalèxtric, avanço
a contracor, joguina de l'atzar,
travessant les fronteres que m'enceguen
amb neons estridents, privant-me de la joia
de contemplar el teu tros brunyit de sols i llunes..
Hauré d’esperar un altre jorn per veure com ixen
vermelles margarides vora els terrenys llaurats
amb la rella perfecta de les teves mans.
Pell de la pell que amb desfici reclamo.
Tacte d'un aire bullent que em reconforta
de l'àlgid despertar del somni estèril.
Comença el dia, amor meu, i amb ell l'enyor,
company fidel que acreix la teva imatge
calcada a l'horitzó que em lluu a la mirada.

M. Altarriba

SANT JORDI 2009

SANT JORDI 2009


Si omplim les places
d’amor i de cultura
com un prodigi
esclataran les roses
al cor de Catalunya.

M. Altarriba

FELIÇ DIADA

FARÉ GRAFITIS

FARÉ GRAFITIS

Faré grafitis
i ompliré cel i terra
de coloraines
que amb un traç enigmàtic
et diran que t’estimo.

M.Altarriba

ATREVIMENT

ATREVIMENT

M’enfilo per les roques del temps
amb piulets i cordes.
Com més amunt, més bufa el cerç,
i més m’arrapo.
Enmig d’una clivella,
miraculosament ufana,
una flor
vol perfumar-me l’aire.

M. Altarriba

L'HORA BAIXA M'ATRAPA NUA

L’HORA BAIXA M’ATRAPA NUA



L’hora baixa m’atrapa nua,
desvalguda, sense l’arrop
llangorós dels teus ulls.
He vist el somni arrecerat
a la cala florida de veus.
He palpat la remor del sospir
a les notes finíssimes
del violí del vent.
He olorat el blauet
que estenia els seus pètals
a la llum ignota
del capvespre morat,
i t’he buscat arreu,
fins que l’ocell negre de la nit
amb un presagi d’ombres sinistres
m’ha pres entranya endins
de l’esperança.

M. Altarriba

VORA EL MAR

VORA EL MAR


T'esperava, àngel meu, dibuixant
el teu rostre de lli al coixí
ensopit de la sorra calenta.
Resseguia el perfil d'infinit
que entreveia entre roques esquerpes,
i et pintava la cara de dia,
i els cabells d'un crepuscle fidel,
i esculpia les formes humanes
d'unes mans afinades, perfectes,
mentre et duia gestant-te en el cor.
Horitzó de magnífics matisos!
T'esperava amb neguit, rebolcant-me
sobre el cos versemblant, fort i bru,
i el plaer que estremia el meu llavi
era intens, era dolç... Eres tu!

M. Altarriba

COM MÉS T'ALLUNYES

COM MÉS T'ALLUNYES

Com més t’allunyes,
més i més te m’apropes,
ocell que et dreces
vers la càlida cala
d’aquest meu cos que et nia.

M. Altarriba

I T'ESCRIC

I T’ESCRIC



Em ve de lluny la veu que llaura l’aire,
i tanco els ulls per copsar l’onejar
suau i delitós del teu respir.
Claps de silencis s’ofrenen a l’èxtasi
que ressegueix la pell, subtil de fantasies,
i et trobo en el panteix desmesurat
que m’omple tantes tardes de colors.
És quan t’escric, i escric íntimament el goig
de percebre en plenitud les vibracions
d’aquesta passió inviolable.
Tots els sentits s’acreixen i s’emplenen
de l’eco vehement de les teves paraules;
del teu sofriment sanglotat a les fosques.
I t’escric, per fruir del dolor compartit,
per llepar la dolçor de la fruita que em peixes
a l’ombra del teu cos, tendal on m’aixoplugo.
Ja no em queden motius per entristir-me.
Lentament avanço cap al retorn
que em condueix a les portes de l’alba
on la llum és prenyada de metàfores blanes.

M. Altarriba

DIC EL TEU NOM

DIC EL TEU NOM



Dic el teu nom i esdevé primavera
tot el fossat on arrela el meu plany.
Fuig l’esparver que s’enduu urc i engany,
i el rossinyol em refà la drecera.

S’obre un temps ple de la joia que espera
feixes enllà, on el somni em pertany.
M’invento un cant que alliberi l’afany,
i em llenço a mans de la nit fetillera.

Dic el teu nom i em responc jo mateixa,
perquè ets cabdell de la flonja madeixa
que he debanat amb la seda del zel.

Dic el teu nom i m’empasso una a una
totes les lletres, tastant la fortuna
d’assaborir dels teus llavis de mel.

M. Altarriba

ASSEDEGADA

ASSEDEGADA

M’abeuro de la sal dolcíssima
d’una llàgrima vessada per mi.
És a dins de la mar
on roman el sospir
enyorat del meu si.
No s’ofega, però,
el bramul contumaç
de la força del somni.
En el balm hi pernocta
el fragment d’un petó
fecundat per una alga.
Entre el mar i els teus ulls,
malenconiosament vagarejo.

M. Altarriba

QUAN ARRIBA LA NIT

QUAN ARRIBA LA NIT


Quan arriba la nit,
em despullo d'enyors
i m'ajec sobre el llit de la lluna.
Imagino un estel
que em cobreix el cos nu,
i m'adormo.

M. Altarriba

M'HAS DEIXAT GUST DE SAL

M’HAS DEIXAT GUST DE SAL

M’has deixat gust de sal a la sang
i un vaivé esvalotat a les venes
que reclama el teu nom.
Vaig buscant amb les mans demacrades
un color que em recordi el teu bes,
i pateixo l’embat de l’oblit a la pell,
on arrela la flor d’un ahir
ple d’escuma argentada.


******************


SENYOREJAVA L’ONA


Senyorejava l’ona, com voldria
senyorejar la teva nit
amb mans de foc, malgastant solsticis,
lluitant a marees de glaç.
Nua de tu, plena de tu,
amortia el retruc de la sang
amb glopades de sal.
Perseguint-te a mercè del furor de la mar,
s’esvania la tarda.
Ofegat el neguit,
m’he abaltit a la sorra.


******************

HA ARRIBAT EL TEMUT TEMPORAL


Ha arribat el temut temporal,
i el vaixell sotsobrant
s’ha allunyat del meu port;
no puc vèncer la força del vent
ni el desdeny de la lluna traïdora.
Ran de mar, les deixalles
d’una història d’amor.
Sobre el pit, el silenci de l’aire.

******************

AMB EL PIT ESQUINÇAT


Amb el pit esquinçat
i les galtes salades de llàgrimes,
he naufragat a l’illot del desànim.
Ja ni em resten paraules.
L’últim prec, se l’enduia
una estrella de mar
pels corrents de l’absurd.

M. Altarriba

******************

Del recull: “M’HAS DEIXAT GUST DE SAL”

Rebel.lia d'amor

Rebel·lia d’amor

Ser rebel, t’ha portat
a tornar cada hivern
a escalfar tantes llars
que es corglacen de fred,
d’aquest fred rabiós
que penetra en els cors
on el buit és immens,
d’aquest fred isolat,
tediós i orgullós,
que muralla l’escalf
de la brasa roent
que cada any per Nadal
amatent ens encéns.
Rebel·lia d’amor,
que se’ns mostra al bressol
on reclames la pau,
on supliques amb plors
la justícia absent,
la igualtat que ens ofèn,
la modèstia nul·la.
Ser rebel fa que avui
et puguem adorar;
fa que sigui vigent
el miracle que ens duus
i que tants rebutgem.
"Oh Nadal", "Oh misteri",
"Oh Betlem", "Cor d’infant".
Rebel·lia d’amor!

M. Altarriba