SÓC

SÓC



Sóc filla d’un alè de llibertat
que em marca fites
més enllà de la ruta dels astres.
Em refaig de les llunes malmeses
amb miratges de llum
manllevats a petites lluernes.
La terra em nafra els peus.
Incomprensiblement gemego.

M. Altarriba




NEGACIÓ



Em nego a escoltar la veu de la terra.
Em regeixo pels sons dels astres
que m’il•luminen la nit.
Serenament, m’adormo amb la pell
oferta a la lluna.
Si els peus se’m mullen de plors,
fredolica com sóc,
m’arronso i tremolo.

M. Altarriba




RESSORGIMENT



Pejorativa la meva nit
s’endinsa en rius profunds de fantasia.
La lluna envaeix la imatge esquerpa
d’una pell cansada.
Xopes de llum, les galtes se’m refan
i al llac dels ulls m’hi neix un blanc nenúfar.

M. Altarriba




REMEMBRANÇA



Hores, dies...Dies perduts
per abastar aquell dia clar
que se’m revela en el temps.
Instants de vida i de paraules
creuen l’atzur, perfilen el teu rostre
sobre el domàs del mar.
Gemecs i anhels a frec d’onada
recorden, amb remors omnipresents,
la profunda raó del record i del somni.

M.Altarriba




NECESSÀRIAMENT



De vegades m’instal•lo en les paraules,
i és llavors que m’adono
que no entenc res.
Dents i queixals deformen
la puresa de la veu,
estrafan les imatges del paisatge
i em confonen, m’ensorren.
De vegades, i molt necessàriament,
m’emparo en el silenci
on rau el ver diàleg interior
que em retorna la pau esgarriada.

M. Altarriba



CONFUSIÓ



Camino en el temps
amb les hores incertes.
Gestos, normes, llegats
em conformen el nom.
Eteri com l’aire, el pensament
divaga, un somni anònim.
A la pissarra del destí
resta escrita la sentència.
Serà l’esglai, el premi
a l’afany de ser lliure?

M. Altarriba