NIT DESITJADA

NIT DESITJADA


Nit desitjada.
Bressoleig de silencis
que m’arrosseguen
al paradís que anul·la
podridures diürnes.

M. Altarriba

EL CERCLE ÚNIC

EL CERCLE ÚNIC

El mar, la tarda,
el sol, el cel, la brisa.
El cercle únic
de l’alada quimera.
I amb tu, i per tu, el meu somni.

M. Altarriba

I COM RECULLO...

I COM RECULLO...

I com recullo
petxines de la sorra
del mar que estimo,
per omplir-les de l’aire
i el ressò dels teus besos!

M. Altarriba

AH, COM ESCALFA

AH, COM ESCALFA

Ah, com escalfa
la llar que ahir encengueres
amb branques d’àlber!
Tota la casa abrusa
d’amor, si tu l’habites.

M. Altarriba

COM UNA PLUJA

COM UNA PLUJA

Com una pluja
d’estels, càlids poemes
baixaven àgils,
des d’un cel nou i lliure,
a la sotmesa sorra.

M. Altarriba

I QUÈ ET DIRIA

I QUÈ ET DIRIA


I què et diria,
si ja és meva la lluna,
i les estrelles
són penjolls que m’enjoien
les orelles besades.

M. Altarriba

MATERNITAT

MATERNITAT


Un bes lliscava,
i el ventre esdevenia
el niu sol·lícit
d’una petita estrella
perduda dins la fosca.

..................................

La nit cobria
la terra assaonada
amb mis espurnes
per fecundar poemes
engrescadors de vida.

..................................

Des de el silenci,
plàcids ressons esclaten
amb simfonies
de somics i rialles
de l’infant que em naixia.

...................................

Et percebia
tan meu, que m’angoixava
pensar que un dia
hauria de donar-te
a un respir més lliure.

.....................................

És lluny el dia
que encisada besava
les galtes xopes
de mi, amb gust de vida
i essència de rosa.

.....................................

El teu somriure
encetava esperances
a flor de llavi;
i el bressol ple somnis
em nodria les hores.

.....................................

Feria ombres
amb lluminosos glavis
perquè els ulls verges
s’omplissin de sol·lícites
transparències d’alba.

.....................................

Vaig inventar-me
estius a mig novembre
per a guarir-te
de la fredor que estronca
la dolcesa de l’ànima.

.....................................

Dolça nostàlgia!
L’esqueix ja s’ha fet arbre
i el tronc recorda
els dies de semença
que el feu niu de la lluna.

.......................................

Quan t’allunyaves
els ulls et reflectien
els dies càlids
de tendres abraçades
i besades de mare.

.......................................

M. Altarriba

SOMNIS

SOMNIS


Aquell capvespre
davallaven desvaris:
coloms il•lusos
que morien al rebre
el petó de la terra.

M.Altarriba

SÓC

SÓC



Sóc filla d’un alè de llibertat
que em marca fites
més enllà de la ruta dels astres.
Em refaig de les llunes malmeses
amb miratges de llum
manllevats a petites lluernes.
La terra em nafra els peus.
Incomprensiblement gemego.

M. Altarriba




NEGACIÓ



Em nego a escoltar la veu de la terra.
Em regeixo pels sons dels astres
que m’il•luminen la nit.
Serenament, m’adormo amb la pell
oferta a la lluna.
Si els peus se’m mullen de plors,
fredolica com sóc,
m’arronso i tremolo.

M. Altarriba




RESSORGIMENT



Pejorativa la meva nit
s’endinsa en rius profunds de fantasia.
La lluna envaeix la imatge esquerpa
d’una pell cansada.
Xopes de llum, les galtes se’m refan
i al llac dels ulls m’hi neix un blanc nenúfar.

M. Altarriba




REMEMBRANÇA



Hores, dies...Dies perduts
per abastar aquell dia clar
que se’m revela en el temps.
Instants de vida i de paraules
creuen l’atzur, perfilen el teu rostre
sobre el domàs del mar.
Gemecs i anhels a frec d’onada
recorden, amb remors omnipresents,
la profunda raó del record i del somni.

M.Altarriba




NECESSÀRIAMENT



De vegades m’instal•lo en les paraules,
i és llavors que m’adono
que no entenc res.
Dents i queixals deformen
la puresa de la veu,
estrafan les imatges del paisatge
i em confonen, m’ensorren.
De vegades, i molt necessàriament,
m’emparo en el silenci
on rau el ver diàleg interior
que em retorna la pau esgarriada.

M. Altarriba



CONFUSIÓ



Camino en el temps
amb les hores incertes.
Gestos, normes, llegats
em conformen el nom.
Eteri com l’aire, el pensament
divaga, un somni anònim.
A la pissarra del destí
resta escrita la sentència.
Serà l’esglai, el premi
a l’afany de ser lliure?

M. Altarriba

RECERCA

RECERCA


Em gronxo en la tranquil·la mansuetud
oferta a déus llunyans que no endevino
darrere el pas del temps xacrós i las.
Lluito per heure una pila de mots
que em donin a entendre l’eternitat promesa
com a fet versemblant d’una vida d’amor.
Grato bocins de pensaments segurs
per tenir la certesa d’aquell U veritable
que s’esmuny entre orgies terrenes.
Busco el frèvol color de la mort
que s’ofega en afamades conquestes.
Pateixo la buidor de la nit que m’arrenca
les pregàries que encamino al cel,
a aquest cel que m’amaga la lluna.
Més enllà de l’enllà on la força del Verb
m’agullona els sentits.
Més enllà de la meva ignorància.

M.Altarriba

REBO LA PLUJA

REBO LA PLUJA

Rebo la pluja
com la glopada viva
del rou que amoixa
els teus parterres únics
d’eternes primaveres.

M. Altarriba

LLEGEIX-ME ELS ULLS

LLEGEIX-ME ELS ULLS


Llegeix-me els ulls,
aquest espai obert a la paraula.
Torrent d’impressions. Epopeia viva
amb riscos d’alta mar que es fonen rebolcats
a voluptats sorrenques.
Del clar fons cristal.lí m’invento remors blaves
que abriven el desig, i en faig un bell romanç
per seduir-te el cor.
Aquest llibre no escrit de poesia blanca
és dins del llac de sal que oneja a la pupil.la,
i l’iris embruixat ho plasma amb dards de llum
a la pell fatigada de les dues parpelles.
Destria el seny del seny i esguarda vehement
el riu melangiós que inunda el llagrimall.
I sense més retard, llegeix-me, amor, els ulls
fins a esgotar-ne els mots, i arribar al desenllaç
que emmirallo a la pell
del filat sensitiu de la retina.

M. Altarriba

DESIG

DESIG

Mar, si poguessis
inundar d’aigües dolces
tantes salines!

M. Altarriba

HARMONIA

HARMONIA

Junts caminàrem
fins a perdre’s els cossos
dins l’aura fèrtil
d’una tarda gestada
amb sement de poemes.

M. Altarriba

COMENÇA EL DIA, AMOR MEU...

COMENÇA EL DIA, AMOR MEU…

Comença el dia, amor meu, i els ulls de les muntanyes
s'encenen de la vida dels teus ulls;
els meus delers voleien sobre els arbres
talment el rossinyol que enceta el cant
a la bellor de l'alba.
Suavitat, blanesa que em porta a recordar-te,
confós entre els vergers ubèrrims que t’amaren
de l’íntima rosada que m'exalta.
Empresonada dins l'escalèxtric, avanço
a contracor, joguina de l'atzar,
travessant les fronteres que m'enceguen
amb neons estridents, privant-me de la joia
de contemplar el teu tros brunyit de sols i llunes..
Hauré d’esperar un altre jorn per veure com ixen
vermelles margarides vora els terrenys llaurats
amb la rella perfecta de les teves mans.
Pell de la pell que amb desfici reclamo.
Tacte d'un aire bullent que em reconforta
de l'àlgid despertar del somni estèril.
Comença el dia, amor meu, i amb ell l'enyor,
company fidel que acreix la teva imatge
calcada a l'horitzó que em lluu a la mirada.

M. Altarriba

SANT JORDI 2009

SANT JORDI 2009


Si omplim les places
d’amor i de cultura
com un prodigi
esclataran les roses
al cor de Catalunya.

M. Altarriba

FELIÇ DIADA

FARÉ GRAFITIS

FARÉ GRAFITIS

Faré grafitis
i ompliré cel i terra
de coloraines
que amb un traç enigmàtic
et diran que t’estimo.

M.Altarriba

ATREVIMENT

ATREVIMENT

M’enfilo per les roques del temps
amb piulets i cordes.
Com més amunt, més bufa el cerç,
i més m’arrapo.
Enmig d’una clivella,
miraculosament ufana,
una flor
vol perfumar-me l’aire.

M. Altarriba

L'HORA BAIXA M'ATRAPA NUA

L’HORA BAIXA M’ATRAPA NUA



L’hora baixa m’atrapa nua,
desvalguda, sense l’arrop
llangorós dels teus ulls.
He vist el somni arrecerat
a la cala florida de veus.
He palpat la remor del sospir
a les notes finíssimes
del violí del vent.
He olorat el blauet
que estenia els seus pètals
a la llum ignota
del capvespre morat,
i t’he buscat arreu,
fins que l’ocell negre de la nit
amb un presagi d’ombres sinistres
m’ha pres entranya endins
de l’esperança.

M. Altarriba

VORA EL MAR

VORA EL MAR


T'esperava, àngel meu, dibuixant
el teu rostre de lli al coixí
ensopit de la sorra calenta.
Resseguia el perfil d'infinit
que entreveia entre roques esquerpes,
i et pintava la cara de dia,
i els cabells d'un crepuscle fidel,
i esculpia les formes humanes
d'unes mans afinades, perfectes,
mentre et duia gestant-te en el cor.
Horitzó de magnífics matisos!
T'esperava amb neguit, rebolcant-me
sobre el cos versemblant, fort i bru,
i el plaer que estremia el meu llavi
era intens, era dolç... Eres tu!

M. Altarriba

COM MÉS T'ALLUNYES

COM MÉS T'ALLUNYES

Com més t’allunyes,
més i més te m’apropes,
ocell que et dreces
vers la càlida cala
d’aquest meu cos que et nia.

M. Altarriba

I T'ESCRIC

I T’ESCRIC



Em ve de lluny la veu que llaura l’aire,
i tanco els ulls per copsar l’onejar
suau i delitós del teu respir.
Claps de silencis s’ofrenen a l’èxtasi
que ressegueix la pell, subtil de fantasies,
i et trobo en el panteix desmesurat
que m’omple tantes tardes de colors.
És quan t’escric, i escric íntimament el goig
de percebre en plenitud les vibracions
d’aquesta passió inviolable.
Tots els sentits s’acreixen i s’emplenen
de l’eco vehement de les teves paraules;
del teu sofriment sanglotat a les fosques.
I t’escric, per fruir del dolor compartit,
per llepar la dolçor de la fruita que em peixes
a l’ombra del teu cos, tendal on m’aixoplugo.
Ja no em queden motius per entristir-me.
Lentament avanço cap al retorn
que em condueix a les portes de l’alba
on la llum és prenyada de metàfores blanes.

M. Altarriba

DIC EL TEU NOM

DIC EL TEU NOM



Dic el teu nom i esdevé primavera
tot el fossat on arrela el meu plany.
Fuig l’esparver que s’enduu urc i engany,
i el rossinyol em refà la drecera.

S’obre un temps ple de la joia que espera
feixes enllà, on el somni em pertany.
M’invento un cant que alliberi l’afany,
i em llenço a mans de la nit fetillera.

Dic el teu nom i em responc jo mateixa,
perquè ets cabdell de la flonja madeixa
que he debanat amb la seda del zel.

Dic el teu nom i m’empasso una a una
totes les lletres, tastant la fortuna
d’assaborir dels teus llavis de mel.

M. Altarriba

ASSEDEGADA

ASSEDEGADA

M’abeuro de la sal dolcíssima
d’una llàgrima vessada per mi.
És a dins de la mar
on roman el sospir
enyorat del meu si.
No s’ofega, però,
el bramul contumaç
de la força del somni.
En el balm hi pernocta
el fragment d’un petó
fecundat per una alga.
Entre el mar i els teus ulls,
malenconiosament vagarejo.

M. Altarriba

QUAN ARRIBA LA NIT

QUAN ARRIBA LA NIT


Quan arriba la nit,
em despullo d'enyors
i m'ajec sobre el llit de la lluna.
Imagino un estel
que em cobreix el cos nu,
i m'adormo.

M. Altarriba

M'HAS DEIXAT GUST DE SAL

M’HAS DEIXAT GUST DE SAL

M’has deixat gust de sal a la sang
i un vaivé esvalotat a les venes
que reclama el teu nom.
Vaig buscant amb les mans demacrades
un color que em recordi el teu bes,
i pateixo l’embat de l’oblit a la pell,
on arrela la flor d’un ahir
ple d’escuma argentada.


******************


SENYOREJAVA L’ONA


Senyorejava l’ona, com voldria
senyorejar la teva nit
amb mans de foc, malgastant solsticis,
lluitant a marees de glaç.
Nua de tu, plena de tu,
amortia el retruc de la sang
amb glopades de sal.
Perseguint-te a mercè del furor de la mar,
s’esvania la tarda.
Ofegat el neguit,
m’he abaltit a la sorra.


******************

HA ARRIBAT EL TEMUT TEMPORAL


Ha arribat el temut temporal,
i el vaixell sotsobrant
s’ha allunyat del meu port;
no puc vèncer la força del vent
ni el desdeny de la lluna traïdora.
Ran de mar, les deixalles
d’una història d’amor.
Sobre el pit, el silenci de l’aire.

******************

AMB EL PIT ESQUINÇAT


Amb el pit esquinçat
i les galtes salades de llàgrimes,
he naufragat a l’illot del desànim.
Ja ni em resten paraules.
L’últim prec, se l’enduia
una estrella de mar
pels corrents de l’absurd.

M. Altarriba

******************

Del recull: “M’HAS DEIXAT GUST DE SAL”

Rebel.lia d'amor

Rebel·lia d’amor

Ser rebel, t’ha portat
a tornar cada hivern
a escalfar tantes llars
que es corglacen de fred,
d’aquest fred rabiós
que penetra en els cors
on el buit és immens,
d’aquest fred isolat,
tediós i orgullós,
que muralla l’escalf
de la brasa roent
que cada any per Nadal
amatent ens encéns.
Rebel·lia d’amor,
que se’ns mostra al bressol
on reclames la pau,
on supliques amb plors
la justícia absent,
la igualtat que ens ofèn,
la modèstia nul·la.
Ser rebel fa que avui
et puguem adorar;
fa que sigui vigent
el miracle que ens duus
i que tants rebutgem.
"Oh Nadal", "Oh misteri",
"Oh Betlem", "Cor d’infant".
Rebel·lia d’amor!

M. Altarriba

FLOR DE MURTA

FLOR DE MURTA

Endins de l’ànima
em creixes, flor de murta,
tan delitosa
que a l’alè del somriure
hi liben les abelles.

M. Altarriba

TE'N RECORDES?

TE’N RECORDES?


Te’n recordes, amor, d’aquella lluna
que dansava cofoia dins la nit,
i ens mostrava el desig dins l’hora bruna
amb la força goluda del delit?

Te’n recordes d’un mar com bassa d’oli
que ens omplia de pau l’esguard novell
i aquell cor trasbalsat de pipioli
que saltava joiós dins de la pell?

Te’n recordes, amor, de l’aspra roca
que feria nueses innocents,
i dels noms dibuixats damunt la soca
i del gust salabrós en nostres dents?

No és ben cert, amor meu, que tonifica
memorar aquella música enervant
i el flairar del sorral, i aquella mica
de tremor que ens feria el llavi amant?

Com cremava aquell foc que s’encenia
resseguint de les venes el camí!
Era bell el misteri que ens colpia
i era fresca la brisa del matí.

Els gemecs dels sospirs eren com perles
a l’abric de la sina de vellut,
eren cants aflautats d’un vol de merles,
eren flors amb perfum de joventut.

Encetant passions desconegudes
descobríem el zel més novençà.
Te’n recordes del feix d’hores viscudes?
Te’n recordes encara d’estimar?


M.Altarriba

MALGRAT EL TEMPS

MALGRAT EL TEMPS


Un gran sospir, crestalls de llum, trencava
a sol ixent.
Resseguint els malucs de les aigües,
endinsant-se en el gorg transparent de la cala,
assolia el silenci del mar.
Tot dins el tot,
desmesuradament perfecte.
La densitat acumulada al corrent
de les profunditats
esclatava en el màgic festeig de les algues,
el plaer desbordava els límits de la sorra.
Conjuntament, malgrat el temps,
se'ns féu palesa l'oculta realitat
que de lluny pressentíem.
Ara, quan tot recomença a girar
i la nit torna a ser una feble presència,
encenent el fanal del record,
tot serà molt més clar, i també molt més dòcil.

M.Altarriba

EM VE LA NIT AMB EL TEU NOM...

EM VE LA NIT AMB EL TEU NOM LLEPANT-ME ELS LLAVIS


Em ve la nit amb el teu nom llepant-me els llavis.
Sobre la taula dels pensaments
s’amunteguen els colors càlids
de les paraules pausades,
l’harmònica simfonia
de les teves mans,
el càntic enlairat del teu sospir.
I tot arran de nit.
Com si un bleixar d’estels em desvetllés
per mostrar-me la imatge que em pren
i m’ensenya l’encís de l’ombra,
la bellesa de les aigües ocultes,
el despertar de la galàxia,
la llum que es desprèn de l’obscur,
i aquesta pau que m’acompanya
amb l’eco, allargassat i serè, de la veu,
d’aquesta nit profunda dels teus ulls.

M.Altarriba

VESTIDA...

VESTIDA...

Vestida només de records:
Quina núvia!

M.Altarriba

ÉREM I SOM DOS

ÉREM I SOM DOS


Érem dos per estrafer la nit.
Enamorats del mar,
aprofundint rius subterranis,
afollant barreres amb els ulls,
amb tot l’univers a les mans.
Les mans, palpant l’aigua ancestral
de les llàgrimes vermelles,
resseguint la veritat del silenci,
relliscant pendent avall del gran misteri.
Érem i som dos per estrafer la nit,
Ara com sempre, trabucant els núvols
esperem el sol, tot estimant-nos.
Ara com mai, i tan se val, com sempre!

M.Altarriba

ESTRENA

ESTRENA

Ressegeixo els racons impregnats

d'aquell migdia inoblidable,

d'aquell migdia carregat de sons

vulnerant el silenci esquerp

de parets encara verges.

Del temps que ens fou donat sense reserves,

no n'hem perdut ni un sol instant.

Hem caçat l'esbatec de l'ocell

suscitant l'aliança del joc,

i l'hem fet glop d'onada fervorosa

en un màgic instant que ens perdura.
Tots els racons descobreixen les marques

de la pell rebregada de goig.

Tots els racons són mirall

de l'insòlit esclat de plaer,

i tots els racons, tots, incitants, martiritzen

l'espiral encesa de la passió.

Se'ns ha donat la mar, i el fons ple de riquesa

ens ha cobert el ventre de petxines,

perles autèntiques que serverem

en la intimitat més fonda

d'aquests racons tan i tan nostres.

M.Altarriba

MONOTONIA

MONOTONIA

És de plom l'oratjol i encomana

un feixuc malestar, una angoixa

que mastego i m'empasso dòcilment.

De bon matí, un estol d'afamades gavines

trenquen silencis obscurs, i encetem

un blau cel massa net per ser autèntic.

Tenim un parterre florit

amb rosers d'artifici;

desdejuni de premsa i cafè,

i hem après un "bon dia" educat,

una mitja rialla aplicada

i un diàleg obtús que emfarfega.

Sort del sol que ofereix llibertats

i la mar ens deslliura del tedi!

És la roda del temps que oprimeix i aclapara.

M.Altarriba

DIC EL TEU NOM

DIC EL TEU NOM

Dic el teu nom i esdevé primavera

tot el fossat on arrela el meu plany.

Fuig l'esparver que s'enduu urc i engany,

i el rossinyol em refà la drecera.

S'obre un temps ple de la joia que espera

feixes enllà, on el somni em pertany.

M'invento un cant que alliberi l'afany

i em llenço a mans de la nit fetillera.

Dic el teu nom i em responc jo mateixa,

perquè ets cabdell de la flonja madeixa

que he debanat amb la seda del zel.

Dic el teu nom i m'empasso una a una

totes les lletres, tastant la fortuna

d'assaborir dels teus llavis la mel.

M.Altarriba

QUAN EM DESPERTO

QUAN EM DESPERTO

Quan em desperto,
em consola pensar-te

com un raig d'alba

que m'acull i m'habita

amarant-me de dia.

M.Altarriba

JA ÉS TARD

JA ÉS TARD

Obro la tarda pel finestral dels anys
i s'esdevé un ocre corsecat

la llum que m'il.lumina.

El roure resta verd, més ai! els fruits

es podreixen barrejats amb la fullaraca

que s'estén dessota seu.

Ja és tard, és massa tard per reflorir,

el fred es recargola pel damunt

del turonet de les Forques.
S'entreveuen els xiprers

de la vall del silenci, i el sol

no m'escalfa les mans pansides.

Resignada, o tal volta furiosa,

escric l'empenta de la sang que es rebel.la

perquè no creu en decadències,

i esplaio el somni, el desig, la vida

pel corrent del riu que em banya

el delit enderrocat.

M.Altarriba

ETS VAIXELL ANCORAT

ETS VAIXELL ANCORAT

Ets vaixell ancorat

a la cala verge del meu cos.

D'ençà que et tinc,

em creixen lliris puríssims

a les illes sorrenques

del sentiment.

M.Altarriba

PER SEMPRE

PER SEMPRE

M’adormiré en la tarda blava dels teus ulls,
i navegaré per les nines humides
delitant-me d’abrilats colors.
Resseguiré rutes fressades per les estrelles,
rebolcant-me en abismes de llum.
M’amararé de la saba salada
perduda en el llac del llagrimall.
Clouràs les parpelles, i em quedaré
dins de la tarda blava dels teus ulls
per sempre.

M.Altarriba

ARC IRIS

ARC IRIS


Qui ets, que surts, i et fons, i em deixes
projectes esquinçats de llum incerta?
Com ets, si al punt que em tens vençuda,
rebutges tornassols per fondre’t dins la nit?
Vestit de mil colors, avui posaves
enfront del meu palau de solituds.
Damunt d'un jaç de núvols esperpèntics,
que disfressava el teu capteniment,
em reptaves a seguir-te,
o a deixar-me, contemplant, obstinada,
el punt confús del teu retorn,
engolit pel temporal que m'aterra.

M.Altarriba

XIPRER DE CEMENTIRI

XIPRER DE CEMENTIRI


Ah, si pogués en tu endinsar-me
i aconseguir la vida invicta que
xucles de cendres ferides de mort,
d’aquesta mort temuda que et festeja l’arrel.
T’admiro! Gallard i prominent, enlaires
esplets de branques assaonades
d’innombrables desitjos soterrats.
La teva força és la nostra força,
el teu orgull, el nostre orgull.
Amb set de llum avances infrangible
vers la certesa del blau puríssim.
Devot d’un Déu sense fronteres,
goses dreçar la sang terrena
al cor d’un cel on bat el prec de l’esperança.
Ah! Si pogués amb tu enlairar-me
per sentir el pols del branc diàfan
que creix al cim del teu coratge.
Si el teu latent impuls coronat d’aura
m’embolcallés enllà dels vents i trobés pau,
aquesta pau perduda en mig de feridors
arbustos d’argelaga.
Obelisc perfecte de perfecte bellesa.
T’envejo!
Envejo el teu destí d’immensitats obertes,
el teu posat, la teva reialesa.
Ah, si pogués en tu endinsar-me!


M.Altarriba

LA RODA DEL TEMPS

LA RODA DEL TEMPS


Devoràvem les nits amb el candor dels àngels.
Violoncels suavíssims sota llunes daurades
enarborant els cossos,
el teu i el meu, que sucumbien
embolcallats de desmesura.
Rics i únics.
Hores sense límit, il.limitades hores
rossolant per l'estança vermella...
Devoràvem les nits sense prendre
cap mesura a la roda del temps,
i la roda del temps ens prenia
el gran tresor del goig incontrolable.
Ara, que ja som més adults i assenyats,
ens adonem com mai del rigor de les hores.

M.Altarriba

A COPS DE REM

A COPS DE REM



A cops de rem
parteix la barca
enllà del port.
Se'n va la llum.
Silenci blanc
d'esquitxos blaus;
llast de desànims
amb gust de sal.
Mar de desig,
mar de neguits.
Es fon la vida
a cops de rem,
a solcs perduts
a maregasses.
Llops mariners
de terra endins
la barca enfonsen.

M.Altarriba

DES DE LA NIT DEL COR

DES DE LA NIT DEL COR

Des de la nit del cor

a l'alba dels teus ulls,

abraço l'esperança.

M.Altarriba

AH, SI NO FOS PER L'ESGLAI

AH, SI NO FOS PER L'ESGLAI!


Tot és incert dessota les estrelles.
Atònics descobrim grans ideals,
adúlters de raons i de costums,
que ens governen les nits prefabricades.
Virginals sentiments resten confosos
al calaix dels records de la infantesa.
Som discordants ressons de melodies
escrites al albir del bé i del mal,
i ens ve de lluny alçar la veu i el puny
i tancar finestrons si s'aixequen tempestes.
Restem presoners del desficiós afany
de crear vergers d'insòlits perfums.
Ah, si no fos per l'esglai que en abat
a un pas d'aconseguir el secret dels astres!

M.Altarriba

ENCENC LA FOSCA

ENCENC LA FOSCA

Encenc la fosca
amb dos fars que il·luminen
els solcs d’arada
perquè adrecis la petja
cap al meu port utòpic.

M.Altarriba

RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT

RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT


Res no ens pertany i som senyors de tot.
És nostre el temps i nostra la celístia,
el rostre de la nit, secret i crit
d’aquesta ruta clara de desficis.
No hi ha raó que justifiqui pluges
assaonant l'impuls que nega els ulls.
Propietaris som de l’ona brava
que ressegueix els viaranys conjunts
del nostre cos. Posseïdors de l’èxtasi
desmesurat del panteix de les aigües,
amos d’un rar oreig de plenitud.
Res no ens pertany i és tot per a nosaltres.
La intimitat fecunda del silenci,
i aquest esclat de goig que esbotza els límits
tot convertint hiverns en bells vergers
de fulles, flors i roures reverdits.

M.Altarriba

AMOR, DÓNA'M LA MÀ

AMOR, DÓNA’M LA MÀ


Amor, dóna’m la mà.
Tu que has seguit les platges del meu cos
i has descobert badies coral·lines
de sorrals genuïns.
Tu que m’has dut per mars inconeguts
i has amansit amb el teu bes les ones,
com mai, dóna’m la mà.
Ara que el roig és rosa dins la cambra.
Avui que el rostre és xop del lleu oratge
que ens omple els ulls d’un repòs tebi,
sirenes fetilleres teixeixen abrigalls
amb trossos vellutats de pell de lluna
per revestir la nostra singladura
amb l’esplendor d’ahir.
Avui repetirem nostra odissea,
i enllaçarem les mans mirant el mar,
i ens banyarem amb llum d’estel perquè ens empari.
Mantells de nit amb blens d’albada
acotxaran l’amor més pur,
coronat d’anys, de fe, i de vida.
Remembrarem el cant més perdurable
fitant l’esguard a l’infinit,
i alçant el cor al tou d’un núvol d’aigua.

M. Altarriba

PAU

PAU


La pau m'obre les portes
del nostre antic celler:
vi ranci adobat d'anys,
lluquet transformador de les collites,
bótes, i bots, i tines sense nom,
plenes de la sang de la terra,
la sang que em bec mitificant l'instant
a cobricel de l'ombra de les voltes.
Instants de pau, de sang, de terra.
Cos contra cos, paladejant la pau
dins el celler pregon, en un intent
d'aconseguir un tast de plenitud.
Silenci obscur, emparedat de roca.
Uns llavis degotant la sang d'aquesta pau.
I jo, bevent dels llavis de la sang,
dels llavis de la pau del nostre antic celler.

M.Altarriba

ROSA INVICTA

ROSA INVICTA


No perdré mai la blanesa dels dies càlids.
Lluny, molt lluny de tu,
reviuré converses anys ha desades.
Desgranaré les denes d’un rosari
de molt ardents promeses.
Les teves dèries em floriran
per l’espai insondable de la ment.
Davant la llar encesa d’una flama eterna,
et pensaré.
Malgrat el fred i les tempestes,
darrere els ulls del somni delirós
germinarà la rosa invicta
del nostre amor.
No et ploraré perquè viuràs en mi,
real, corpori.
No perdré mai la blanesa dels dies càlids
al teu costat.

M.Altarriba

TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES

TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES


Trenquem la nit amb onades salvatges,
i viurem el vaivé de la vela i el rem
estrellant-se pels grenys, cantells vius del desig.
Nostres braços per rems, els cabells per bandera,
per timó juntarem els dos cors restaurats.
Salparem quan la llum enrogeixi la calma,
quan s’encenguin fanals al desert de la mar.
Trenquem la nit, i els crestalls arrissats
banyaran freus i gorgs transparents,
ignorants del pecat.
Retallant el fistó allargassat de les roques,
ens perdrem entre llunes suspeses,
entre espasmes de llum dels estels.
Arquitecte de mots, el teu llavi edifiqui
un castell de nereides al bell mig de la mar,
entre brams de gregal i xisclets de gavina.
Trenquem la nit, i encetarem la vida.

M.Altarriba

RIU

RIU


Calma mansa, avui el riu,
corser en brau torneig d'aigües agitades,
reposa sense pressa.
Gorja muda, sallent silent.
Espill estès a banda i banda
del vell mur, rovellat de batzegades.
Calma mansa, capciosa.
Il.lusòria calma mansa.
A mig aire, un ocell enfredorit
reclama l'escalfor del niu matern.
I jo, abocada al fons del fons,
invoco al cel llunyà
que em tregui de la panxa del cetaci
per ressorgir, lliure del mal,
i estrenar el cos
tot assajant entre bleixos d'amor
els sons cromàtics de l'alegria.

M.Altarriba

PREGÀRIA

PREGÀRIA


Temps, temps sobre el temps.
Irrepetiblement iguals, les passes
maseguen les pedres del temps.
Només m’enduc, del fregadís contacte,
la pell torturada dels peus,
avançant vers la clara foscor
del Silenci.
Aleno temps per a guarir-me
l’ofec del plor.
Teranyines de pols
d’una nit sense somni
se’m cabdellen als ulls.
Amb un llenguatge mut, les roses
m’animen a salvar-me.
Mes ai! Li falta temps, al pensament,
pel prec d’amor que necessito.
Deixa’m, oh Déu, un lapse
per a reconstruir-te el Rostre.

M.Altarriba

AMISTAT

a J. E. M.
AMISTAT

A mans amigues
floreixen les magnòlies
que jo cultivo
dins del meu hivernacle
assaonat i fèrtil.

M. Altarriba

MONTECARLO DE NIT

MONTECARLO DE NIT

Mils de lluernes
et vesteixen l’entranya
luxuriosa.
Als peus, la mar plagia

el teu pubis pletòric.

M. Altarriba

TRANSMUTACIÓ

TRANSMUTACIÓ

Avui sóc roca
besada per les aigües
del teu silenci.

M. Altarriba

EDELWEISS

EDELWEISS

A la pitrera
de la muntanya blanca
l’edelweiss brota.

M.Altarriba

MONTSERRAT

A Montserrat Altarriba

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

Jordi Enjuanes

EL RAUCAR DE LA GRANOTA

EL RAUCAR DE LA GRANOTA

Sóc aigua estancada d’un estany pudent
que engoleix nenúfars verges
per satisfer el desig de perfecció.
Necessito olorar l’espai obert
i assaborir el xiuxiueig transparent
que remoreja a les fonts de Castàlia.
Sóc delerosa de la pluja benigna
que neteja solcs encrostats de cugula.
Paranys de nit m’omplen el cervell
de tortuoses amenaces.
Cauen les fulles de l’arbre
que he plantat amb adobs d’il·lusió.
Què serà de mi, quan el vent escombri
la darrera paraula del meu diccionari?
Què em quedarà de l’esplet de la collita?
M’enfonso en el meu mar fet d’infinit,
i emergeixo al so estrident
del raucar de la granota que habita
prop de la bassa on m’emmirallo.

M.Altarriba

VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES

VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES

"En un desmai de roses mor la tarda"
Rosa Leveroni

Volíem que un esclat de somnis desitjats
florís a les mans toixes.
Volíem que el dolor que ens atordeix
no fos esglai de roses blanques.
Volíem estimar-nos, tant se val.
A mercè de la sort, ens desvetllàvem
esperonats per la fresca il-lusió
que germina en l’esperança.
Donats al sol, alimentàvem
la xardor intensa de l'amor profund.
Érem a prop d’assolir la cançó
quan s’ofegà el virolai a la gola
de la nit més obscura.
I a nosaltres, que volíem
conquerir el recés dels àngels,
se’ns esfullaren als braços
totes les roses del secret verger.

M.Altarriba

RECORD

RECORD


Eixien perles del front del pare,
duien l’empremta del sol mesell,
el color bru de la terra mare
i el gust asprívol del most novell.

Era petita, i recordo encara
l’esforç solcant-li els plecs de la pell,
els dits ferits per l’esquerpa antara,
i la becaina a l’ombra del tell.

Jo era petita i al front hi veia
la calma isarda dels camps de blat,
i la saó dels gotims que queia

sembrant les hortes del meu llegat.
Avui les fruites de l’epopeia
creixen fecundes al cor damnat.

M.Altarriba

ECLIPSI

ECLIPSI


Sol del capvespre,
al llarg del temps et trobo,
i amb llum de lluna
em fonc en l'abraçada
de l'esperat eclipsi.



M.Altarriba

A TU

A TU

Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig collir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
Fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel corprès que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.


Montserrat Altarriba

CONTEMPLACIÓ

CONTEMPLACIÓ


Deixo passar la melangia
asseguda a la balconada de l’estiu.
Des d’aquí, gavines afamades
percacen l’aliment de la barcassa
en un intent de supervivència.
El mar, el mític mar tan evocat
per artistes i poetes,
va i ve remorejant la calma
de les profunditats pletòriques.
Un pardal indecís picoteja
les engrunes d’un croissant
esmicolat a mans d’infant.
És tanta la diversitat humana
que m’atordeix i em cansa.
Desconnecto el present
i miro enrere per memorar
l’èxtasi de la nit evaporada.

Com a càstig per la meva gosadia,
esdevinc estàtua de sal
exposada a la xardor ingrata
de la canícula del juliol.


Montserrat Altarriba