divendres, 14 d’octubre de 2016

FONT DEL PARC



 
FONT DEL PARC


Cobricel d’ocells i d’amoretes.
Florida ombra de mel.
Tot és més clar a recer dels teus braços.
A l’aixopluc del lleu foscant
he après a valorar el silenci,
i a desxifrar el missatge enjogassat
del ventitjol, esmunyint-se
muntanya avall amb lleugeresa.
Humil brollador de fantasia.
Sento el cor dels sallentins
en la somsònia alegre del teu raig,
i endevino els seus anhels
en la tremolor del doll frescal
que apaivaga la meva immensa set
de transparència.

M.Altarriba

dimarts, 8 de desembre de 2015


 
NADAL, NADAL
 
M’he despertat i he vist un món sense futur,
desesperat  per a poder sobrepassar
les tanques feridores del filat espinós.
Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,
ensinistrades per matar,
invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.
Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,
després del rés d’un últim parenostre,
cristians anònims,
amb pudor de fam i de misèria,
damunt de places buides d’espelmes i de flors.
Hi havia munts d’infants assassinats,
i dones violades sense cap pietat.
I els nostres governants
vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!
Només dos cors esgarrifats
desgranaven, plens de fe,
les tres parts del rosari
dins d’un estable atrotinat,
i amb el caliu de l’amor
encenien fanalets
per il·luminar la Cova
on naixerà, amb gran dolor,
l’últim vestigi d’esperança,
ja que, malgrat el nostre agnosticisme,
Ell sempre torna.
                     
                     
 
M.Altarriba       

 
 

divendres, 19 de juny de 2015

AMB SABATES DE PLUJA




 PLOU

Plou,
els vidres de la sala s'embromen d'avorriment.
El sostre humit degota plors i esquerda
parets defectuoses.

Plou,
la llum opaca desdibuixa
l'espill d'absència dels teus ulls,
el gest enfarfegat de vells silencis,
les pellofes d'unes mans sense futur,
l'enigma que arrossega el gran dolor.

Plou,
i el remoreig insistent s'infiltra
pels porus emmagrits,
no es queixa la sang estintolada,
ni trem el llavi assedegat.

Plou,
i el peu descalç passeja
pels bassals d'un terreny afligit
ferint la pell de l'esperança.

M.Altarriba 



diumenge, 2 de novembre de 2014

PARE



 















PARE

SEMPRE A PROP

Davallaven de cel degotalls incomptables.
Era fosc. Un migdia d'octubre
reclamava el seu lloc entre llums atordides.
Tot l'asfalt era un joc de miralls.
Diminutes onades lliscaven pel terra
per fer espai al desfici insistent
d'habitants del castell rufagós.
Era un dia d'octubre maldestre,
molt a prop de Tot-Sants, que agitava
desconsols sadollats d'enyorança.
Tot el gris d'un condol massa tendre
se'm mostrava punyent pels carrers
que sovint acollien el pas feixugós
dels teus peus avorrits d'impotència.
Era massa cruel recordar l'habitatge
que guardava el teu cos aïllat
del caliu de la llar, i dels teus.
I aquell vel compassat mormolant
el llenguatge incomprès que em turmenta.
I l'adéu reservat dins la nit més callada.
Tot ho deia la imatge del temps,
llagrimall emboirat de nostàlgies.
Era prop de Tot-Sants.
Prop de tu, pare meu.
Sempre a prop.

M. Altarriba
 Poema del meu primer llibre " De sobte s'alça un mur ran de mirada"

dijous, 22 de maig de 2014

PER TU




PER TU

Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig recollir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
I fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel inquiet que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.

M.Altarriba

dissabte, 3 de maig de 2014

EL MEU SILENCI












EL MEU SILENCI

Entraràs de puntetes, sense fer soroll,
i t’arrauliràs prop del meu silenci
on guardo el murmuri suau
de les paraules mig dites,
on hi belluguen foscants prenyats
de veus, o d’una sola veu, oidà!
la teva veu que em ressona
a les ocultes parets de l’ànima.
Entraràs de puntetes, poc a poc,
per no desfer l’encant dels moments
silens i densos de l’abraçada;
de la fonda comunicació
que  la mirada descobreix.
Per no malmetre els llargs
i dialogats silencis
que m’ofereix la solitud del dia a dia.
T’arrauliràs a prop, molt a prop meu,
per sentir els acords musicals
del clos sagrat on intimo amb la bellesa.
I amb el cap sobre el meu pit oiràs
les més formoses paraules d’amor
que mai, seria capaç de pronunciar.

 Montserrat Altarriba

dissabte, 8 de març de 2014

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA




DONA

Com la formiga,
humil i aqueferada,
així, tu, dona,
abnegada i soferta
reculls llavors fructíferes.

Avança, lluita;
l’enemic potentíssim
vetlla per fer-te
la més perfecta andròmina.
Fidel subordinada.

Dona, tu parles
i et fas veu dels profetes
que amb zel t’imiten.
A recer de la glòria
sempre esdevindràs única.


                  M.Altarriba

                                   

diumenge, 29 de desembre de 2013

EL SOMNI JA TÉ VINT ANYS


   

 
Per a commemorar els 20 anys
                           de
"PALLASSOS SENSE FRONTERES"

EL SOMNI JA TÉ VINT ANYS
Fa vint anys un pallasso roda-soques
descobria l’angoixa d’uns ulls blaus
i la ganyota oscada del somrís.
Jonàs portava la tristesa esquerpa
arrapada a la pell de les parpelles.
Un temps buit de matís fendia el somni
innocent de l’infant sense futur,
quan de sobte, un farcell humil desplega
la màgia vital de l’alegria
enmig de les deixalles putrefactes.
Vestit de coloraines, un mim destre
dibuixa estels als pòmuls del petit.
Batega amb goig el pit esvalotat,
i el rostre, absent d’expressió,
estrena l’esclafit d’una rialla
que ofega la misèria i el plany
enrajolant les galtes d’en Jonàs.
El cel s’omple d’estols de papallones,
als arbres hi refilen els ocells,
el clown obre el bagul de l’esperança
i Jonàs riu, i riu molt més encara
quan es veu reflectit al bassiol
amb un gran nas vermell i uns llavis vius
embetumats d’il·lusió escarlata.
                                     Montserrat Altarriba

dissabte, 14 de desembre de 2013


LA LLUM QUE PERSEGUIM

Ahir,
quan arribava el temps del vell Nadal,
teníem un estel que ens empenyia
a fer camí pels llaços de l’amor,
a refer el sentiment que ens turmentava,
a sentir-nos humans, senzills i nobles,
a somniar amb els ulls oberts la nit
més benigna, la fe del vell oracle.
Teníem un pessebre al cor, tendríssim,
uns pastors i un ramat esparverat
perquè naixia d’or la nova albada.
La llum que perseguíem, que palpàvem
amb tremoloses mans, ens feia viure
d’il·lusions tornant-nos l’alegria.
¿Avui,
quan pressentim el temps del nou Nadal,
sabrem trobar la llum dins la tenebra
per albirar-te a Tu, bell diamant
que guarda el brill secret d’aquell estel?
¿Emancipat, el mot serà com mai
ressò reviscolat del teu missatge?
¿Esvairem la por i el desencís
que engrillonen la nostra llibertat?
¿Et vindrem a adorar enfervorits,
enarborant l’estel independent,
alliberat de l’odi i del menyspreu?
¿Quan ens arribi el temps del nou Nadal,
s’haurà esbrossat el pas del gran Portal?

M. Altarriba

 Nadal 2013

dilluns, 9 de setembre de 2013

SOMNI DE PÀTRIA



  SOMNI DE PÀTRIA 
                                                
Era nostra en el somni! Vestida amb davantaL
endreçada i feinera, amb la rialla a punt
i la mà estesa als altres. Rossa com camps de blat.
Els ulls irradiaven blavors d’aiguamarina
fitant la llibertat d’un horitzó fecund.
Duia faldons brodats de rogenques roselles
que onejaven al vent, senyera independent.
Sinuosos relleus de turons ufanosos
formaven el cosset de la reina de casa.
Lluïa, a les orelles, dos edelweiss puríssims,
i en mig del pit la rosa de lloables conquestes.
Amb molt curosa empara, endreçava les golfes
on servava el record de Llulls, Esprius i Foixos.
Les seves mans tenien la fermesa dels pics
sagrats del Montserrat, la finor de la seda;
destres com els boixets alats de la padrina,
amoroses com pètals de tendres llessamins. 
Quin goig quan cantussava. Era... com tot l’Aran
repicant les campanes de les seves ermites,
esquellerincs d’anyell i flautes de pastor;
com el timbre finíssim del rossinyol del vespre.
I la fresca l’alegria despertava l’enveja
dels casalots veïns amb mestresses del sud.
Ella, tossuda i franca, de tremp ferreny i fort,
regia el mas amb seny i rauxa, la de sempre.
 Així, jo, somniava la meva amada Pàtria.

Fa molts segles que fem i desfem la follia.
Tantes llunes marcides esperant llibertat,
tantes veus en l’oblit incitant a la lluita,
tants desenganys al cor, tantes, tantes mentides...
Vosaltres us creieu que hi haurà un nou Grifé
capaç de transgredir les normes establertes
per tornar-nos l’honor, l’esperança, la Pàtria?
Vosaltres penseu que és qüestió de fe, creure
en un temps enardit de tombes flamejants? 
Vosaltres la veieu, com ens diu el poeta?
On s’ha perdut? On vas, poble oprimit? Què esperes
per franquejar la porta de l’alliberament?
Era bella en el somni, com era també nostra!
Alcem-nos, catalans; desenterrem la falç
per encetar un nou temps de primavera eterna!
                                                                       M. Altarriba