Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig recollir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
I fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel inquiet que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.
M.Altarriba