AMOR, DÓNA'M LA MÀ

AMOR, DÓNA’M LA MÀ


Amor, dóna’m la mà.
Tu que has seguit les platges del meu cos
i has descobert badies coral·lines
de sorrals genuïns.
Tu que m’has dut per mars inconeguts
i has amansit amb el teu bes les ones,
com mai, dóna’m la mà.
Ara que el roig és rosa dins la cambra.
Avui que el rostre és xop del lleu oratge
que ens omple els ulls d’un repòs tebi,
sirenes fetilleres teixeixen abrigalls
amb trossos vellutats de pell de lluna
per revestir la nostra singladura
amb l’esplendor d’ahir.
Avui repetirem nostra odissea,
i enllaçarem les mans mirant el mar,
i ens banyarem amb llum d’estel perquè ens empari.
Mantells de nit amb blens d’albada
acotxaran l’amor més pur,
coronat d’anys, de fe, i de vida.
Remembrarem el cant més perdurable
fitant l’esguard a l’infinit,
i alçant el cor al tou d’un núvol d’aigua.

M. Altarriba