RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT

RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT


Res no ens pertany i som senyors de tot.
És nostre el temps i nostra la celístia,
el rostre de la nit, secret i crit
d’aquesta ruta clara de desficis.
No hi ha raó que justifiqui pluges
assaonant l'impuls que nega els ulls.
Propietaris som de l’ona brava
que ressegueix els viaranys conjunts
del nostre cos. Posseïdors de l’èxtasi
desmesurat del panteix de les aigües,
amos d’un rar oreig de plenitud.
Res no ens pertany i és tot per a nosaltres.
La intimitat fecunda del silenci,
i aquest esclat de goig que esbotza els límits
tot convertint hiverns en bells vergers
de fulles, flors i roures reverdits.

M.Altarriba

AMOR, DÓNA'M LA MÀ

AMOR, DÓNA’M LA MÀ


Amor, dóna’m la mà.
Tu que has seguit les platges del meu cos
i has descobert badies coral·lines
de sorrals genuïns.
Tu que m’has dut per mars inconeguts
i has amansit amb el teu bes les ones,
com mai, dóna’m la mà.
Ara que el roig és rosa dins la cambra.
Avui que el rostre és xop del lleu oratge
que ens omple els ulls d’un repòs tebi,
sirenes fetilleres teixeixen abrigalls
amb trossos vellutats de pell de lluna
per revestir la nostra singladura
amb l’esplendor d’ahir.
Avui repetirem nostra odissea,
i enllaçarem les mans mirant el mar,
i ens banyarem amb llum d’estel perquè ens empari.
Mantells de nit amb blens d’albada
acotxaran l’amor més pur,
coronat d’anys, de fe, i de vida.
Remembrarem el cant més perdurable
fitant l’esguard a l’infinit,
i alçant el cor al tou d’un núvol d’aigua.

M. Altarriba

PAU

PAU


La pau m'obre les portes
del nostre antic celler:
vi ranci adobat d'anys,
lluquet transformador de les collites,
bótes, i bots, i tines sense nom,
plenes de la sang de la terra,
la sang que em bec mitificant l'instant
a cobricel de l'ombra de les voltes.
Instants de pau, de sang, de terra.
Cos contra cos, paladejant la pau
dins el celler pregon, en un intent
d'aconseguir un tast de plenitud.
Silenci obscur, emparedat de roca.
Uns llavis degotant la sang d'aquesta pau.
I jo, bevent dels llavis de la sang,
dels llavis de la pau del nostre antic celler.

M.Altarriba

ROSA INVICTA

ROSA INVICTA


No perdré mai la blanesa dels dies càlids.
Lluny, molt lluny de tu,
reviuré converses anys ha desades.
Desgranaré les denes d’un rosari
de molt ardents promeses.
Les teves dèries em floriran
per l’espai insondable de la ment.
Davant la llar encesa d’una flama eterna,
et pensaré.
Malgrat el fred i les tempestes,
darrere els ulls del somni delirós
germinarà la rosa invicta
del nostre amor.
No et ploraré perquè viuràs en mi,
real, corpori.
No perdré mai la blanesa dels dies càlids
al teu costat.

M.Altarriba

TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES

TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES


Trenquem la nit amb onades salvatges,
i viurem el vaivé de la vela i el rem
estrellant-se pels grenys, cantells vius del desig.
Nostres braços per rems, els cabells per bandera,
per timó juntarem els dos cors restaurats.
Salparem quan la llum enrogeixi la calma,
quan s’encenguin fanals al desert de la mar.
Trenquem la nit, i els crestalls arrissats
banyaran freus i gorgs transparents,
ignorants del pecat.
Retallant el fistó allargassat de les roques,
ens perdrem entre llunes suspeses,
entre espasmes de llum dels estels.
Arquitecte de mots, el teu llavi edifiqui
un castell de nereides al bell mig de la mar,
entre brams de gregal i xisclets de gavina.
Trenquem la nit, i encetarem la vida.

M.Altarriba

RIU

RIU


Calma mansa, avui el riu,
corser en brau torneig d'aigües agitades,
reposa sense pressa.
Gorja muda, sallent silent.
Espill estès a banda i banda
del vell mur, rovellat de batzegades.
Calma mansa, capciosa.
Il.lusòria calma mansa.
A mig aire, un ocell enfredorit
reclama l'escalfor del niu matern.
I jo, abocada al fons del fons,
invoco al cel llunyà
que em tregui de la panxa del cetaci
per ressorgir, lliure del mal,
i estrenar el cos
tot assajant entre bleixos d'amor
els sons cromàtics de l'alegria.

M.Altarriba

PREGÀRIA

PREGÀRIA


Temps, temps sobre el temps.
Irrepetiblement iguals, les passes
maseguen les pedres del temps.
Només m’enduc, del fregadís contacte,
la pell torturada dels peus,
avançant vers la clara foscor
del Silenci.
Aleno temps per a guarir-me
l’ofec del plor.
Teranyines de pols
d’una nit sense somni
se’m cabdellen als ulls.
Amb un llenguatge mut, les roses
m’animen a salvar-me.
Mes ai! Li falta temps, al pensament,
pel prec d’amor que necessito.
Deixa’m, oh Déu, un lapse
per a reconstruir-te el Rostre.

M.Altarriba

AMISTAT

a J. E. M.
AMISTAT

A mans amigues
floreixen les magnòlies
que jo cultivo
dins del meu hivernacle
assaonat i fèrtil.

M. Altarriba

MONTECARLO DE NIT

MONTECARLO DE NIT

Mils de lluernes
et vesteixen l’entranya
luxuriosa.
Als peus, la mar plagia

el teu pubis pletòric.

M. Altarriba

TRANSMUTACIÓ

TRANSMUTACIÓ

Avui sóc roca
besada per les aigües
del teu silenci.

M. Altarriba

EDELWEISS

EDELWEISS

A la pitrera
de la muntanya blanca
l’edelweiss brota.

M.Altarriba

MONTSERRAT

A Montserrat Altarriba

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

Jordi Enjuanes

EL RAUCAR DE LA GRANOTA

EL RAUCAR DE LA GRANOTA

Sóc aigua estancada d’un estany pudent
que engoleix nenúfars verges
per satisfer el desig de perfecció.
Necessito olorar l’espai obert
i assaborir el xiuxiueig transparent
que remoreja a les fonts de Castàlia.
Sóc delerosa de la pluja benigna
que neteja solcs encrostats de cugula.
Paranys de nit m’omplen el cervell
de tortuoses amenaces.
Cauen les fulles de l’arbre
que he plantat amb adobs d’il·lusió.
Què serà de mi, quan el vent escombri
la darrera paraula del meu diccionari?
Què em quedarà de l’esplet de la collita?
M’enfonso en el meu mar fet d’infinit,
i emergeixo al so estrident
del raucar de la granota que habita
prop de la bassa on m’emmirallo.

M.Altarriba

VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES

VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES

"En un desmai de roses mor la tarda"
Rosa Leveroni

Volíem que un esclat de somnis desitjats
florís a les mans toixes.
Volíem que el dolor que ens atordeix
no fos esglai de roses blanques.
Volíem estimar-nos, tant se val.
A mercè de la sort, ens desvetllàvem
esperonats per la fresca il-lusió
que germina en l’esperança.
Donats al sol, alimentàvem
la xardor intensa de l'amor profund.
Érem a prop d’assolir la cançó
quan s’ofegà el virolai a la gola
de la nit més obscura.
I a nosaltres, que volíem
conquerir el recés dels àngels,
se’ns esfullaren als braços
totes les roses del secret verger.

M.Altarriba

RECORD

RECORD


Eixien perles del front del pare,
duien l’empremta del sol mesell,
el color bru de la terra mare
i el gust asprívol del most novell.

Era petita, i recordo encara
l’esforç solcant-li els plecs de la pell,
els dits ferits per l’esquerpa antara,
i la becaina a l’ombra del tell.

Jo era petita i al front hi veia
la calma isarda dels camps de blat,
i la saó dels gotims que queia

sembrant les hortes del meu llegat.
Avui les fruites de l’epopeia
creixen fecundes al cor damnat.

M.Altarriba

ECLIPSI

ECLIPSI


Sol del capvespre,
al llarg del temps et trobo,
i amb llum de lluna
em fonc en l'abraçada
de l'esperat eclipsi.



M.Altarriba

A TU

A TU

Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig collir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
Fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel corprès que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.


Montserrat Altarriba

CONTEMPLACIÓ

CONTEMPLACIÓ


Deixo passar la melangia
asseguda a la balconada de l’estiu.
Des d’aquí, gavines afamades
percacen l’aliment de la barcassa
en un intent de supervivència.
El mar, el mític mar tan evocat
per artistes i poetes,
va i ve remorejant la calma
de les profunditats pletòriques.
Un pardal indecís picoteja
les engrunes d’un croissant
esmicolat a mans d’infant.
És tanta la diversitat humana
que m’atordeix i em cansa.
Desconnecto el present
i miro enrere per memorar
l’èxtasi de la nit evaporada.

Com a càstig per la meva gosadia,
esdevinc estàtua de sal
exposada a la xardor ingrata
de la canícula del juliol.


Montserrat Altarriba