FONT DEL PARC

 

FONT DEL PARC

Cobricel d’ocells i d’amoretes.

Florida ombra de mel.

Tot és més clar a recer dels teus braços.

A l’aixopluc del lleu foscant

he après a valorar el silenci,

i a desxifrar el missatge enjogassat

del ventitjol, esmunyint-se

muntanya avall amb lleugeresa.

Humil brollador de fantasia.

Sento el cor dels sallentins

en la somsònia alegre del teu raig,

i endevino els seus anhels

en la tremolor del doll frescal

que apaivaga la meva immensa set

de transparència.

M.Altarriba

 

NADAL, NADAL

 

M’he despertat i he vist un món sense futur,

desesperat  per a poder sobrepassar

les tanques feridores del filat espinós.

Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,

ensinistrades per matar,

invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.

Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,

després del rés d’un últim parenostre,

cristians anònims,

amb pudor de fam i de misèria,

damunt de places buides d’espelmes i de flors.

Hi havia munts d’infants assassinats,

i dones violades sense cap pietat.

I els nostres governants

vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!

Només dos cors esgarrifats

desgranaven, plens de fe,

les tres parts del rosari

dins d’un estable atrotinat,

i amb el caliu de l’amor

encenien fanalets

per il·luminar la Cova

on naixerà, amb gran dolor,

l’últim vestigi d’esperança,

ja que, malgrat el nostre agnosticisme,

Ell sempre torna.
                     

                     

 

M.Altarriba       

 

 

AMB SABATES DE PLUJA

 PLOU

Plou,
els vidres de la sala s'embromen d'avorriment.
El sostre humit degota plors i esquerda
parets defectuoses.

Plou,
la llum opaca desdibuixa
l'espill d'absència dels teus ulls,
el gest enfarfegat de vells silencis,
les pellofes d'unes mans sense futur,
l'enigma que arrossega el gran dolor.

Plou,
i el remoreig insistent s'infiltra
pels porus emmagrits,
no es queixa la sang estintolada,
ni trem el llavi assedegat.

Plou,
i el peu descalç passeja
pels bassals d'un terreny afligit
ferint la pell de l'esperança.

M.Altarriba 

PARE

 

PARE

SEMPRE A PROP

Davallaven de cel degotalls incomptables.

Era fosc. Un migdia d'octubre

reclamava el seu lloc entre llums atordides.

Tot l'asfalt era un joc de miralls.

Diminutes onades lliscaven pel terra

per fer espai al desfici insistent

d'habitants del castell rufagós.

Era un dia d'octubre maldestre,

molt a prop de Tot-Sants, que agitava

desconsols sadollats d'enyorança.

Tot el gris d'un condol massa tendre

se'm mostrava punyent pels carrers

que sovint acollien el pas feixugós

dels teus peus avorrits d'impotència.

Era massa cruel recordar l'habitatge

que guardava el teu cos aïllat

del caliu de la llar, i dels teus.

I aquell vel compassat mormolant

el llenguatge incomprès que em turmenta.

I l'adéu reservat dins la nit més callada.

Tot ho deia la imatge del temps,

llagrimall emboirat de nostàlgies.

Era prop de Tot-Sants.

Prop de tu, pare meu.

Sempre a prop.

M. Altarriba

 Poema del meu primer llibre " De sobte s'alça un mur ran de mirada"

PER TU

PER TU

Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig recollir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
I fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel inquiet que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.

M.Altarriba

EL MEU SILENCI

EL MEU SILENCI

Entraràs de puntetes, sense fer soroll,
i t’arrauliràs prop del meu silenci
on guardo el murmuri suau
de les paraules mig dites,
on hi belluguen foscants prenyats
de veus, o d’una sola veu, oidà!
la teva veu que em ressona
a les ocultes parets de l’ànima.
Entraràs de puntetes, poc a poc,
per no desfer l’encant dels moments
silens i densos de l’abraçada;
de la fonda comunicació
que  la mirada descobreix.
Per no malmetre els llargs
i dialogats silencis
que m’ofereix la solitud del dia a dia.
T’arrauliràs a prop, molt a prop meu,
per sentir els acords musicals
del clos sagrat on intimo amb la bellesa.
I amb el cap sobre el meu pit oiràs
les més formoses paraules d’amor
que mai, seria capaç de pronunciar.

 Montserrat Altarriba

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

DONA

Com la formiga,
humil i aqueferada,
així, tu, dona,
abnegada i soferta
reculls llavors fructíferes.

Avança, lluita;
l’enemic potentíssim
vetlla per fer-te
la més perfecta andròmina.
Fidel subordinada.

Dona, tu parles
i et fas veu dels profetes
que amb zel t’imiten.
A recer de la glòria
sempre esdevindràs única.

                  M.Altarriba

                                   

EL SOMNI JA TÉ VINT ANYS

   

 

Per a commemorar els 20 anys
                           de

"PALLASSOS SENSE FRONTERES"

EL SOMNI JA TÉ VINT ANYS

Fa vint anys un pallasso roda-soques
descobria l’angoixa d’uns ulls blaus
i la ganyota oscada del somrís.
Jonàs portava la tristesa esquerpa
arrapada a la pell de les parpelles.
Un temps buit de matís fendia el somni
innocent de l’infant sense futur,
quan de sobte, un farcell humil desplega
la màgia vital de l’alegria
enmig de les deixalles putrefactes.
Vestit de coloraines, un mim destre
dibuixa estels als pòmuls del petit.
Batega amb goig el pit esvalotat,
i el rostre, absent d’expressió,
estrena l’esclafit d’una rialla
que ofega la misèria i el plany
enrajolant les galtes d’en Jonàs.
El cel s’omple d’estols de papallones,
als arbres hi refilen els ocells,
el clown obre el bagul de l’esperança
i Jonàs riu, i riu molt més encara
quan es veu reflectit al bassiol
amb un gran nas vermell i uns llavis vius
embetumats d’il·lusió escarlata.

                                     Montserrat Altarriba

LA LLUM QUE PERSEGUIM Ahir, quan arribava el temps del vell Nadal, teníem un estel que ens empenyia a fer camí pels llaços de l’amor, a refer el sentiment que ens turmentava, a sentir-nos humans, senzills i nobles, a somniar amb els ulls oberts la nit més benigna, la fe del vell oracle. Teníem un pessebre al cor, tendríssim, uns pastors i un ramat esparverat perquè naixia d’or la nova albada. La llum que perseguíem, que palpàvem amb tremoloses mans, ens feia viure d’il·lusions tornant-nos l’alegria. ¿Avui, quan pressentim el temps del nou Nadal, sabrem trobar la llum dins la tenebra per albirar-te a Tu, bell diamant que guarda el brill secret d’aquell estel? ¿Emancipat, el mot serà com mai ressò reviscolat del teu missatge? ¿Esvairem la por i el desencís que engrillonen la nostra llibertat? ¿Et vindrem a adorar enfervorits, enarborant l’estel independent, alliberat de l’odi i del menyspreu? ¿Quan ens arribi el temps del nou Nadal, s’haurà esbrossat el pas del gran Portal? M. Altarriba  Nadal 2013

SOMNI DE PÀTRIA

  SOMNI DE PÀTRIA 

                                                
Era nostra en el somni! Vestida amb davantaL

endreçada i feinera, amb la rialla a punt
i la mà estesa als altres. Rossa com camps de blat.

Els ulls irradiaven blavors d’aiguamarina

fitant la llibertat d’un horitzó fecund.

Duia faldons brodats de rogenques roselles

que onejaven al vent, senyera independent.

Sinuosos relleus de turons ufanosos

formaven el cosset de la reina de casa.
Lluïa, a les orelles, dos edelweiss puríssims,
i en mig del pit la rosa de lloables conquestes.

Amb molt curosa empara, endreçava les golfes

on servava el record de Llulls, Esprius i Foixos.
Les seves mans tenien la fermesa dels pics

sagrats del Montserrat, la finor de la seda;

destres com els boixets alats de la padrina,

amoroses com pètals de tendres llessamins. 

Quin goig quan cantussava. Era... com tot l’Aran

repicant les campanes de les seves ermites,

esquellerincs d’anyell i flautes de pastor;
com el timbre finíssim del rossinyol del vespre.

I la fresca l’alegria despertava l’enveja

dels casalots veïns amb mestresses del sud.

Ella, tossuda i franca, de tremp ferreny i fort,

regia el mas amb seny i rauxa, la de sempre.

 Així, jo, somniava la meva amada Pàtria.

Fa molts segles que fem i desfem la follia.

Tantes llunes marcides esperant llibertat,
tantes veus en l’oblit incitant a la lluita,

tants desenganys al cor, tantes, tantes mentides...

Vosaltres us creieu que hi haurà un nou Grifé

capaç de transgredir les normes establertes

per tornar-nos l’honor, l’esperança, la Pàtria?

Vosaltres penseu que és qüestió de fe, creure

en un temps enardit de tombes flamejants? 
Vosaltres la veieu, com ens diu el poeta?

On s’ha perdut? On vas, poble oprimit? Què esperes

per franquejar la porta de l’alliberament?

Era bella en el somni, com era també nostra!

Alcem-nos, catalans; desenterrem la falç
per encetar un nou temps de primavera eterna!

                                                                       M. Altarriba