LA LLUM QUE PERSEGUIM Ahir, quan arribava el temps del vell Nadal, teníem un estel que ens empenyia a fer camí pels llaços de l’amor, a refer el sentiment que ens turmentava, a sentir-nos humans, senzills i nobles, a somniar amb els ulls oberts la nit més benigna, la fe del vell oracle. Teníem un pessebre al cor, tendríssim, uns pastors i un ramat esparverat perquè naixia d’or la nova albada. La llum que perseguíem, que palpàvem amb tremoloses mans, ens feia viure d’il·lusions tornant-nos l’alegria. ¿Avui, quan pressentim el temps del nou Nadal, sabrem trobar la llum dins la tenebra per albirar-te a Tu, bell diamant que guarda el brill secret d’aquell estel? ¿Emancipat, el mot serà com mai ressò reviscolat del teu missatge? ¿Esvairem la por i el desencís que engrillonen la nostra llibertat? ¿Et vindrem a adorar enfervorits, enarborant l’estel independent, alliberat de l’odi i del menyspreu? ¿Quan ens arribi el temps del nou Nadal, s’haurà esbrossat el pas del gran Portal? M. Altarriba  Nadal 2013