TERRATRÈMOL NADALENC

 

 

TERRATRÈMOL NADALENC

És desolador el cor del poble.

Un silenci estrafolari s’escampa

entre les llambordes esquerdissades.

La runa és per arreu.

No queden portes on poder trucar,

només un establia acull el plor del Nen

que s’encomana amb el gran plor del món.

La terra, en un estremiment brutal,

s’obre engolint les esperances.

I surto per donar el pit als afamats,

penetro refugis, m’endinso en la pols,

la pols del temps sense futur.

Porto al cistell remeis pels desvalguts,

i un estel perdut camí de la Pau.

Cerco la llum del sol, una rialla,

cerco l’Amor.

Als arbres, ocells esmaperduts em sotgen.

Potser, si un cor de rossinyols valents

enceta el cant i entona una nadala

pregant el teu retorn, potser podríem

salvar  la veu dels desvalguts

i alçar pendons de reconquesta.

Només ens cal saber si et veus amb cor

d‘escoltar el plany antic; si ens pots curar

la por de l’incògnit desenllaç.

Ens cal saber si podem comptar amb Tu.

Ens pots dir, Jesús, si encara ets amb nosaltres?

                                          M.Altarriba

 Nadal 2016

FONT DEL PARC

 

FONT DEL PARC

Cobricel d’ocells i d’amoretes.

Florida ombra de mel.

Tot és més clar a recer dels teus braços.

A l’aixopluc del lleu foscant

he après a valorar el silenci,

i a desxifrar el missatge enjogassat

del ventitjol, esmunyint-se

muntanya avall amb lleugeresa.

Humil brollador de fantasia.

Sento el cor dels sallentins

en la somsònia alegre del teu raig,

i endevino els seus anhels

en la tremolor del doll frescal

que apaivaga la meva immensa set

de transparència.

M.Altarriba

 

NADAL, NADAL

 

M’he despertat i he vist un món sense futur,

desesperat  per a poder sobrepassar

les tanques feridores del filat espinós.

Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,

ensinistrades per matar,

invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.

Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,

després del rés d’un últim parenostre,

cristians anònims,

amb pudor de fam i de misèria,

damunt de places buides d’espelmes i de flors.

Hi havia munts d’infants assassinats,

i dones violades sense cap pietat.

I els nostres governants

vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!

Només dos cors esgarrifats

desgranaven, plens de fe,

les tres parts del rosari

dins d’un estable atrotinat,

i amb el caliu de l’amor

encenien fanalets

per il·luminar la Cova

on naixerà, amb gran dolor,

l’últim vestigi d’esperança,

ja que, malgrat el nostre agnosticisme,

Ell sempre torna.
                     

                     

 

M.Altarriba       

 

 

AMB SABATES DE PLUJA

 PLOU

Plou,
els vidres de la sala s'embromen d'avorriment.
El sostre humit degota plors i esquerda
parets defectuoses.

Plou,
la llum opaca desdibuixa
l'espill d'absència dels teus ulls,
el gest enfarfegat de vells silencis,
les pellofes d'unes mans sense futur,
l'enigma que arrossega el gran dolor.

Plou,
i el remoreig insistent s'infiltra
pels porus emmagrits,
no es queixa la sang estintolada,
ni trem el llavi assedegat.

Plou,
i el peu descalç passeja
pels bassals d'un terreny afligit
ferint la pell de l'esperança.

M.Altarriba 

PARE

 

PARE

SEMPRE A PROP

Davallaven de cel degotalls incomptables.

Era fosc. Un migdia d'octubre

reclamava el seu lloc entre llums atordides.

Tot l'asfalt era un joc de miralls.

Diminutes onades lliscaven pel terra

per fer espai al desfici insistent

d'habitants del castell rufagós.

Era un dia d'octubre maldestre,

molt a prop de Tot-Sants, que agitava

desconsols sadollats d'enyorança.

Tot el gris d'un condol massa tendre

se'm mostrava punyent pels carrers

que sovint acollien el pas feixugós

dels teus peus avorrits d'impotència.

Era massa cruel recordar l'habitatge

que guardava el teu cos aïllat

del caliu de la llar, i dels teus.

I aquell vel compassat mormolant

el llenguatge incomprès que em turmenta.

I l'adéu reservat dins la nit més callada.

Tot ho deia la imatge del temps,

llagrimall emboirat de nostàlgies.

Era prop de Tot-Sants.

Prop de tu, pare meu.

Sempre a prop.

M. Altarriba

 Poema del meu primer llibre " De sobte s'alça un mur ran de mirada"

PER TU

PER TU

Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig recollir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
I fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel inquiet que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.

M.Altarriba

EL MEU SILENCI

EL MEU SILENCI

Entraràs de puntetes, sense fer soroll,
i t’arrauliràs prop del meu silenci
on guardo el murmuri suau
de les paraules mig dites,
on hi belluguen foscants prenyats
de veus, o d’una sola veu, oidà!
la teva veu que em ressona
a les ocultes parets de l’ànima.
Entraràs de puntetes, poc a poc,
per no desfer l’encant dels moments
silens i densos de l’abraçada;
de la fonda comunicació
que  la mirada descobreix.
Per no malmetre els llargs
i dialogats silencis
que m’ofereix la solitud del dia a dia.
T’arrauliràs a prop, molt a prop meu,
per sentir els acords musicals
del clos sagrat on intimo amb la bellesa.
I amb el cap sobre el meu pit oiràs
les més formoses paraules d’amor
que mai, seria capaç de pronunciar.

 Montserrat Altarriba

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

DONA

Com la formiga,
humil i aqueferada,
així, tu, dona,
abnegada i soferta
reculls llavors fructíferes.

Avança, lluita;
l’enemic potentíssim
vetlla per fer-te
la més perfecta andròmina.
Fidel subordinada.

Dona, tu parles
i et fas veu dels profetes
que amb zel t’imiten.
A recer de la glòria
sempre esdevindràs única.

                  M.Altarriba