NADAL, NADAL
M’he despertat i
he vist un món sense futur,
desesperat per a poder sobrepassar
les tanques
feridores del filat espinós.
Allà, a la gran
ciutat, ànimes sense nom,
ensinistrades per
matar,
invocaven déus
ficticis per a sembrar el terror.
Lluny, molt
lluny, he vist agonitzant,
després del rés
d’un últim parenostre,
cristians
anònims,
amb pudor de fam
i de misèria,
damunt de places
buides d’espelmes i de flors.
Hi havia munts
d’infants assassinats,
i dones violades
sense cap pietat.
I els nostres
governants
vivint a ulls
clucs de la gran barbàrie!
Només dos cors
esgarrifats
desgranaven,
plens de fe,
les tres parts
del rosari
dins d’un estable
atrotinat,
i amb el caliu de
l’amor
encenien fanalets
per il·luminar la
Cova
on naixerà, amb
gran dolor,
l’últim vestigi
d’esperança,
ja que, malgrat
el nostre agnosticisme,
Ell
sempre torna.
2 comentaris:
Trist , però real...T'he enviat un correu donant-he les gràcies.
Per si de cas, tan debò arribi un dia que dir Bones Festes , sigui un goig per a tothom!!!
Petonets .
Sí..gran tristesa!!
Dos camins enfrontats...
La negror i la Llum!!!
Fem petxades perquè les flors neixin altre vegada a cada instant.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada