NADAL, NADAL

 

M’he despertat i he vist un món sense futur,

desesperat  per a poder sobrepassar

les tanques feridores del filat espinós.

Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,

ensinistrades per matar,

invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.

Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,

després del rés d’un últim parenostre,

cristians anònims,

amb pudor de fam i de misèria,

damunt de places buides d’espelmes i de flors.

Hi havia munts d’infants assassinats,

i dones violades sense cap pietat.

I els nostres governants

vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!

Només dos cors esgarrifats

desgranaven, plens de fe,

les tres parts del rosari

dins d’un estable atrotinat,

i amb el caliu de l’amor

encenien fanalets

per il·luminar la Cova

on naixerà, amb gran dolor,

l’últim vestigi d’esperança,

ja que, malgrat el nostre agnosticisme,

Ell sempre torna.
                     

                     

 

M.Altarriba