dissabte, 14 de desembre de 2013


LA LLUM QUE PERSEGUIM

Ahir,
quan arribava el temps del vell Nadal,
teníem un estel que ens empenyia
a fer camí pels llaços de l’amor,
a refer el sentiment que ens turmentava,
a sentir-nos humans, senzills i nobles,
a somniar amb els ulls oberts la nit
més benigna, la fe del vell oracle.
Teníem un pessebre al cor, tendríssim,
uns pastors i un ramat esparverat
perquè naixia d’or la nova albada.
La llum que perseguíem, que palpàvem
amb tremoloses mans, ens feia viure
d’il·lusions tornant-nos l’alegria.
¿Avui,
quan pressentim el temps del nou Nadal,
sabrem trobar la llum dins la tenebra
per albirar-te a Tu, bell diamant
que guarda el brill secret d’aquell estel?
¿Emancipat, el mot serà com mai
ressò reviscolat del teu missatge?
¿Esvairem la por i el desencís
que engrillonen la nostra llibertat?
¿Et vindrem a adorar enfervorits,
enarborant l’estel independent,
alliberat de l’odi i del menyspreu?
¿Quan ens arribi el temps del nou Nadal,
s’haurà esbrossat el pas del gran Portal?

M. Altarriba

 Nadal 2013