divendres, 18 de juliol del 2008

RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT



RES NO ENS PERTANY I SOM SENYORS DE TOT


Res no ens pertany i som senyors de tot.
És nostre el temps i nostra la celístia,
el rostre de la nit, secret i crit
d’aquesta ruta clara de desficis.
No hi ha raó que justifiqui pluges
assaonant l'impuls que nega els ulls.
Propietaris som de l’ona brava
que ressegueix els viaranys conjunts
del nostre cos. Posseïdors de l’èxtasi
desmesurat del panteix de les aigües,
amos d’un rar oreig de plenitud.
Res no ens pertany i és tot per a nosaltres.
La intimitat fecunda del silenci,
i aquest esclat de goig que esbotza els límits
tot convertint hiverns en bells vergers
de fulles, flors i roures reverdits.

M.Altarriba

dissabte, 5 de juliol del 2008

AMOR, DÓNA'M LA MÀ



AMOR, DÓNA’M LA MÀ


Amor, dóna’m la mà.
Tu que has seguit les platges del meu cos
i has descobert badies coral·lines
de sorrals genuïns.
Tu que m’has dut per mars inconeguts
i has amansit amb el teu bes les ones,
com mai, dóna’m la mà.
Ara que el roig és rosa dins la cambra.
Avui que el rostre és xop del lleu oratge
que ens omple els ulls d’un repòs tebi,
sirenes fetilleres teixeixen abrigalls
amb trossos vellutats de pell de lluna
per revestir la nostra singladura
amb l’esplendor d’ahir.
Avui repetirem nostra odissea,
i enllaçarem les mans mirant el mar,
i ens banyarem amb llum d’estel perquè ens empari.
Mantells de nit amb blens d’albada
acotxaran l’amor més pur,
coronat d’anys, de fe, i de vida.
Remembrarem el cant més perdurable
fitant l’esguard a l’infinit,
i alçant el cor al tou d’un núvol d’aigua.

M. Altarriba

dijous, 3 de juliol del 2008

PAU


PAU


La pau m'obre les portes
del nostre antic celler:
vi ranci adobat d'anys,
lluquet transformador de les collites,
bótes, i bots, i tines sense nom,
plenes de la sang de la terra,
la sang que em bec mitificant l'instant
a cobricel de l'ombra de les voltes.
Instants de pau, de sang, de terra.
Cos contra cos, paladejant la pau
dins el celler pregon, en un intent
d'aconseguir un tast de plenitud.
Silenci obscur, emparedat de roca.
Uns llavis degotant la sang d'aquesta pau.
I jo, bevent dels llavis de la sang,
dels llavis de la pau del nostre antic celler.


M.Altarriba

dimecres, 2 de juliol del 2008

ROSA INVICTA



ROSA INVICTA


No perdré mai la blanesa dels dies càlids.
Lluny, molt lluny de tu,
reviuré converses anys ha desades.
Desgranaré les denes d’un rosari
de molt ardents promeses.
Les teves dèries em floriran
per l’espai insondable de la ment.
Davant la llar encesa d’una flama eterna,
et pensaré.
Malgrat el fred i les tempestes,
darrere els ulls del somni delirós
germinarà la rosa invicta
del nostre amor.
No et ploraré perquè viuràs en mi,
real, corpori.
No perdré mai la blanesa dels dies càlids
al teu costat.



M.Altarriba