dimarts, 8 de desembre del 2015


 
NADAL, NADAL
 
M’he despertat i he vist un món sense futur,
desesperat  per a poder sobrepassar
les tanques feridores del filat espinós.
Allà, a la gran ciutat, ànimes sense nom,
ensinistrades per matar,
invocaven déus ficticis per a sembrar el terror.
Lluny, molt lluny, he vist agonitzant,
després del rés d’un últim parenostre,
cristians anònims,
amb pudor de fam i de misèria,
damunt de places buides d’espelmes i de flors.
Hi havia munts d’infants assassinats,
i dones violades sense cap pietat.
I els nostres governants
vivint a ulls clucs de la gran barbàrie!
Només dos cors esgarrifats
desgranaven, plens de fe,
les tres parts del rosari
dins d’un estable atrotinat,
i amb el caliu de l’amor
encenien fanalets
per il·luminar la Cova
on naixerà, amb gran dolor,
l’últim vestigi d’esperança,
ja que, malgrat el nostre agnosticisme,
Ell sempre torna.
                     
                     
 
M.Altarriba       

 
 

divendres, 19 de juny del 2015

AMB SABATES DE PLUJA




 PLOU

Plou,
els vidres de la sala s'embromen d'avorriment.
El sostre humit degota plors i esquerda
parets defectuoses.

Plou,
la llum opaca desdibuixa
l'espill d'absència dels teus ulls,
el gest enfarfegat de vells silencis,
les pellofes d'unes mans sense futur,
l'enigma que arrossega el gran dolor.

Plou,
i el remoreig insistent s'infiltra
pels porus emmagrits,
no es queixa la sang estintolada,
ni trem el llavi assedegat.

Plou,
i el peu descalç passeja
pels bassals d'un terreny afligit
ferint la pell de l'esperança.

M.Altarriba