dimarts, 29 de setembre del 2009

AH, COM ESCALFA



AH, COM ESCALFA

Ah, com escalfa
la llar que ahir encengueres
amb branques d’àlber!
Tota la casa abrusa
d’amor, si tu l’habites.

M. Altarriba

COM UNA PLUJA



COM UNA PLUJA


Com una pluja
d’estels, càlids poemes
baixaven àgils,
des d’un cel nou i lliure,
a la sotmesa sorra.

M. Altarriba

I QUÈ ET DIRIA



I QUÈ ET DIRIA


I què et diria,
si ja és meva la lluna,
i les estrelles
són penjolls que m’enjoien
les orelles besades.

M. Altarriba

dijous, 24 de setembre del 2009

MATERNITAT



MATERNITAT


Un bes lliscava,
i el ventre esdevenia
el niu sol·lícit
d’una petita estrella
perduda dins la fosca.

..................................

La nit cobria
la terra assaonada
amb mis espurnes
per fecundar poemes
engrescadors de vida.

..................................

Des de el silenci,
plàcids ressons esclaten
amb simfonies
de somics i rialles
de l’infant que em naixia.

...................................

Et percebia
tan meu, que m’angoixava
pensar que un dia
hauria de donar-te
a un respir més lliure.

.....................................

És lluny el dia
que encisada besava
les galtes xopes
de mi, amb gust de vida
i essència de rosa.

.....................................

El teu somriure
encetava esperances
a flor de llavi;
i el bressol ple somnis
em nodria les hores.

.....................................

Feria ombres
amb lluminosos glavis
perquè els ulls verges
s’omplissin de sol·lícites
transparències d’alba.

.....................................

Vaig inventar-me
estius a mig novembre
per a guarir-te
de la fredor que estronca
la dolcesa de l’ànima.

.....................................

Dolça nostàlgia!
L’esqueix ja s’ha fet arbre
i el tronc recorda
els dies de semença
que el feu niu de la lluna.

.......................................

Quan t’allunyaves
els ulls et reflectien
els dies càlids
de tendres abraçades
i besades de mare.

.......................................

M. Altarriba

dissabte, 19 de setembre del 2009

SOMNIS



SOMNIS


Aquell capvespre
davallaven desvaris:
coloms il•lusos
que morien al rebre
el petó de la terra.

M.Altarriba

divendres, 18 de setembre del 2009

SÓC







SÓC



Sóc filla d’un alè de llibertat
que em marca fites
més enllà de la ruta dels astres.
Em refaig de les llunes malmeses
amb miratges de llum
manllevats a petites lluernes.
La terra em nafra els peus.
Incomprensiblement gemego.

M. Altarriba




NEGACIÓ



Em nego a escoltar la veu de la terra.
Em regeixo pels sons dels astres
que m’il•luminen la nit.
Serenament, m’adormo amb la pell
oferta a la lluna.
Si els peus se’m mullen de plors,
fredolica com sóc,
m’arronso i tremolo.

M. Altarriba




RESSORGIMENT



Pejorativa la meva nit
s’endinsa en rius profunds de fantasia.
La lluna envaeix la imatge esquerpa
d’una pell cansada.
Xopes de llum, les galtes se’m refan
i al llac dels ulls m’hi neix un blanc nenúfar.

M. Altarriba




REMEMBRANÇA



Hores, dies...Dies perduts
per abastar aquell dia clar
que se’m revela en el temps.
Instants de vida i de paraules
creuen l’atzur, perfilen el teu rostre
sobre el domàs del mar.
Gemecs i anhels a frec d’onada
recorden, amb remors omnipresents,
la profunda raó del record i del somni.

M.Altarriba




NECESSÀRIAMENT



De vegades m’instal•lo en les paraules,
i és llavors que m’adono
que no entenc res.
Dents i queixals deformen
la puresa de la veu,
estrafan les imatges del paisatge
i em confonen, m’ensorren.
De vegades, i molt necessàriament,
m’emparo en el silenci
on rau el ver diàleg interior
que em retorna la pau esgarriada.

M. Altarriba



CONFUSIÓ



Camino en el temps
amb les hores incertes.
Gestos, normes, llegats
em conformen el nom.
Eteri com l’aire, el pensament
divaga, un somni anònim.
A la pissarra del destí
resta escrita la sentència.
Serà l’esglai, el premi
a l’afany de ser lliure?

M. Altarriba