diumenge, 25 de maig del 2008
ECLIPSI
ECLIPSI
Sol del capvespre,
al llarg del temps et trobo,
i amb llum de lluna
em fonc en l'abraçada
de l'esperat eclipsi.
M.Altarriba
dimarts, 20 de maig del 2008
A TU
A TU
Vaig amagar la meva rialla
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig collir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
Fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel corprès que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.
Montserrat Altarriba
pels plecs amplíssims de la teva pell.
Vaig ofegar el meu gemec
en la pura tremor dels teus llavis,
i em vaig fer papallona per poder volar
fins al pou insòlit del teu pensament.
Vaig collir de la nit les paraules fecundes
per plantar-les al cor del jardí solitari,
i esclataren els somnis a les soques ferrenyes
del bell bosquet d’alzines.
Fou així com vaig aprendre a valorar
la lluita aferrissada de l’arrel
per sobreviure als estralls humans,
i a descobrir l’estel corprès que davallava
inconscient per la meva llàgrima.
A la feble llum de la lluna, despullava
el desig a les mans balbes,
i escrivia el teu nom als cabells de les boires.
El teu nom que llegeixo i rellegeixo
en el silenci embriagat de tu,
en el color inextingible del blau,
del meu cel blau, on et trobo disposat
a compartir amb mi l’encís de les estrelles.
Montserrat Altarriba
CONTEMPLACIÓ
CONTEMPLACIÓ
Deixo passar la melangia
asseguda a la balconada de l’estiu.
Des d’aquí, gavines afamades
percacen l’aliment de la barcassa
en un intent de supervivència.
El mar, el mític mar tan evocat
per artistes i poetes,
va i ve remorejant la calma
de les profunditats pletòriques.
Un pardal indecís picoteja
les engrunes d’un croissant
esmicolat a mans d’infant.
És tanta la diversitat humana
que m’atordeix i em cansa.
Desconnecto el present
i miro enrere per memorar
l’èxtasi de la nit evaporada.
Com a càstig per la meva gosadia,
esdevinc estàtua de sal
exposada a la xardor ingrata
de la canícula del juliol.
Montserrat Altarriba
Subscriure's a:
Missatges (Atom)