diumenge, 29 de desembre del 2013

EL SOMNI JA TÉ VINT ANYS


   

 
Per a commemorar els 20 anys
                           de
"PALLASSOS SENSE FRONTERES"

EL SOMNI JA TÉ VINT ANYS
Fa vint anys un pallasso roda-soques
descobria l’angoixa d’uns ulls blaus
i la ganyota oscada del somrís.
Jonàs portava la tristesa esquerpa
arrapada a la pell de les parpelles.
Un temps buit de matís fendia el somni
innocent de l’infant sense futur,
quan de sobte, un farcell humil desplega
la màgia vital de l’alegria
enmig de les deixalles putrefactes.
Vestit de coloraines, un mim destre
dibuixa estels als pòmuls del petit.
Batega amb goig el pit esvalotat,
i el rostre, absent d’expressió,
estrena l’esclafit d’una rialla
que ofega la misèria i el plany
enrajolant les galtes d’en Jonàs.
El cel s’omple d’estols de papallones,
als arbres hi refilen els ocells,
el clown obre el bagul de l’esperança
i Jonàs riu, i riu molt més encara
quan es veu reflectit al bassiol
amb un gran nas vermell i uns llavis vius
embetumats d’il·lusió escarlata.
                                     Montserrat Altarriba

dissabte, 14 de desembre del 2013


LA LLUM QUE PERSEGUIM

Ahir,
quan arribava el temps del vell Nadal,
teníem un estel que ens empenyia
a fer camí pels llaços de l’amor,
a refer el sentiment que ens turmentava,
a sentir-nos humans, senzills i nobles,
a somniar amb els ulls oberts la nit
més benigna, la fe del vell oracle.
Teníem un pessebre al cor, tendríssim,
uns pastors i un ramat esparverat
perquè naixia d’or la nova albada.
La llum que perseguíem, que palpàvem
amb tremoloses mans, ens feia viure
d’il·lusions tornant-nos l’alegria.
¿Avui,
quan pressentim el temps del nou Nadal,
sabrem trobar la llum dins la tenebra
per albirar-te a Tu, bell diamant
que guarda el brill secret d’aquell estel?
¿Emancipat, el mot serà com mai
ressò reviscolat del teu missatge?
¿Esvairem la por i el desencís
que engrillonen la nostra llibertat?
¿Et vindrem a adorar enfervorits,
enarborant l’estel independent,
alliberat de l’odi i del menyspreu?
¿Quan ens arribi el temps del nou Nadal,
s’haurà esbrossat el pas del gran Portal?

M. Altarriba

 Nadal 2013

dilluns, 9 de setembre del 2013

SOMNI DE PÀTRIA



  SOMNI DE PÀTRIA 
                                                
Era nostra en el somni! Vestida amb davantaL
endreçada i feinera, amb la rialla a punt
i la mà estesa als altres. Rossa com camps de blat.
Els ulls irradiaven blavors d’aiguamarina
fitant la llibertat d’un horitzó fecund.
Duia faldons brodats de rogenques roselles
que onejaven al vent, senyera independent.
Sinuosos relleus de turons ufanosos
formaven el cosset de la reina de casa.
Lluïa, a les orelles, dos edelweiss puríssims,
i en mig del pit la rosa de lloables conquestes.
Amb molt curosa empara, endreçava les golfes
on servava el record de Llulls, Esprius i Foixos.
Les seves mans tenien la fermesa dels pics
sagrats del Montserrat, la finor de la seda;
destres com els boixets alats de la padrina,
amoroses com pètals de tendres llessamins. 
Quin goig quan cantussava. Era... com tot l’Aran
repicant les campanes de les seves ermites,
esquellerincs d’anyell i flautes de pastor;
com el timbre finíssim del rossinyol del vespre.
I la fresca l’alegria despertava l’enveja
dels casalots veïns amb mestresses del sud.
Ella, tossuda i franca, de tremp ferreny i fort,
regia el mas amb seny i rauxa, la de sempre.
 Així, jo, somniava la meva amada Pàtria.

Fa molts segles que fem i desfem la follia.
Tantes llunes marcides esperant llibertat,
tantes veus en l’oblit incitant a la lluita,
tants desenganys al cor, tantes, tantes mentides...
Vosaltres us creieu que hi haurà un nou Grifé
capaç de transgredir les normes establertes
per tornar-nos l’honor, l’esperança, la Pàtria?
Vosaltres penseu que és qüestió de fe, creure
en un temps enardit de tombes flamejants? 
Vosaltres la veieu, com ens diu el poeta?
On s’ha perdut? On vas, poble oprimit? Què esperes
per franquejar la porta de l’alliberament?
Era bella en el somni, com era també nostra!
Alcem-nos, catalans; desenterrem la falç
per encetar un nou temps de primavera eterna!
                                                                       M. Altarriba
 

dissabte, 31 d’agost del 2013

A LA MEVA NÉTA MARTA


A LA MEVA NÉTA MARTA
 

 

 

 
 
 
 
 
 
 
Crisàlide de seda.
Un príncep atrevit
se n’ha endut les joguines
que t’omplien la nit.

I amb un petó tendríssim
ha eixit de l’embolcall
la gràcil papallona
amb ales de cristall.

Se sent com la princesa
que estrena un món tot nou,
les tretze primaveres
el vent ja les desclou.

Perfumant l’aire tebi,
descobrint  l’horitzó,
vola amb tremp lliure, Marta.
Enlaira’t papalló!

                              l'àvia

dilluns, 20 de maig del 2013

CIUTAT DELS MORTS, CAIRE


  I.E.S. LLOBREGAT DE SALLENT
 
CIUTAT DELS MORTS. CAIRE,
de
Montserrat Altarriba, a quatre veus

Avui us presentem un tast del cinquè poemari que ha publicat Montserrat Altarriba, la nostra poetessa de Sallent. Els altres quatre, recordem-los, són: DE SOBTE S’ALÇA UN MUR RAN DE MIRADA (1992). TORNASSOLS (1998). LLUM DE POSTA (2007). UNA IMATGE I DOS POETES (2007), obra col·lectiva amb  Miquel Viñas (fotògraf) i Joan Asensi (poeta). Com vàrem fer per Nadal amb un poema de CLIMENT FORNER, aquesta vegada repetim l'experiència de traduir poesia a les  llengües objecte d'estudi del nostre institut, amb un poema del llibre que MONTSERRAT ALTARRIBA ha presentat aquest Sant Jordi i del qual ja en vàrem fer ressò en una entrada anterior.
 
 
 

                                                                                                 Cementiri d'Egipte, on hi conviuen famílies sense recursos.
                                                                                                                    Foto: Monserrat Altarriba


CIUTAT DELS MORTS. CAIRE
 
 Em cou palpar la mort.
La terra malva del Caire em puny.
Principi i fi convivint
dins el clos sagrat d'un cementiri.
Contrast macabre i alhora humà
del present dins les tombes
Mort i vida compartint veus i silencis,
crits d'infants ressuscitant l'alba,
somnis adolescents de funest despertar,
flors a l'ampit de nínxols i finestres,
ocells picotejant engrunes descompostes.
Ens cal recomençar, plantar rosers
a terres fèrtils, i fer rajar l'aigua
de la puresa per rierols
plens de nens que juguin a lleure
amb un somriure innocent als llavis.
 
                                                                Poema original de Montserrat Altarriba.

 VILLE DES MORTS. CAIRE

 Ça me brûle de palper la mort.
La terre mauve du Caire me lancine.
Principe et fin qui convivent
dans l'enceinte sacré d'un cimetière.
Contraste macabre et au même temps humain
du present dans les tombes.
Mort et vie en partageant voix et silences,
cris d'enfants en ressuscitant l'aube,
rêves d'adolescents de funeste réveil,
fleurs au bord des niches et fenêtres,
oiseaux en picorant miettes decomposées.
Il faut recommencer, planter des rosiers
dans terres fertiles, et faire couler l'eau
de la pureté par ruisseaux
pleins d'enfants qui jouent
avec un sourire innocent aux lèvres.
 
Traducció: alumnes de 4t ESO
 
                                    
    LA CIUDAD DE LOS MUERTOS. EL CAIRO

Me   angustia palpar  la muerte.
La tierra malva del Cairo me hiere
Principio y fin conviviendo
Dentro del recinto sagrado de un cementerio.
Contraste macabro y al mismo tiempo humano
Del presente dentro de las tumbas.
Muerte y vida compartiendo voces  y silencios,
Gritos de niños resucitando el alba,
Sueños adolescentes de funesto despertar,
Flores en el alfeizar de nichos y ventanas,
Pájaros picoteando migajas descompuestas.

Es necesario volver a empezar, plantar rosales
En tierras fértiles, y hacer  fluir el agua
De la pureza por riachuelos
Llenos de niños que jueguen ociosamente
Con una sonrisa inocente en los labios.

                                                                          Traducció: alumnes 2n Bat.
 

 

dissabte, 4 de maig del 2013

TRES POETES DE CASA, A CASA

 
 
 




 

dimarts, 16 d’abril del 2013

dimarts, 9 d’abril del 2013

EGIPTE, AL VÈRTEX DE L'ESPLENDOR

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE,
 
EGIPTE
AL VÈRTEX DE L'ESPLENDOR
de
Montserrat Altarriba
 
Extracte del pròleg.
 
Aquest és el cinquè poemari que publica Montserrat Altarriba, la poetessa de Sallent. Val la pena de recordar els anteriors amb els quals aquest d’ara té poc o molt a veure, com és natural: DE SOBTE S’ALÇA UN MUR RAN DE MIRADA (1992). TORNASSOLS (1998). LLUM DE POSTA (2007). UNA IMATGE I DOS POETES (2007), obra col·lectiva amb  Miquel Viñas (fotògraf) i Joan Asensi (poeta).

...Jo diria que el conjunt de la seva obra poètica s’inscriu entre dos pols ben oposats: una mirada cap endins i una mirada cap enfora. Com si fossin dos viatges iniciàtics prou arriscats: un, molt intimista i fantasiós, cap a l’interior d’ella mateixa i del seu món, i un altre, sorprenentment esbatanat, cap a l’exterior, cap a l’univers sencer, com si, no sols “aquell mur que s’alçava ran de mirada” hagués caigut, sinó que haguessin caigut tots els murs haguts i per haver. Comproveu-ho vosaltres mateixos: el primer intent és “un cant a l’amor com a somni, utopia i destí suprem de la persona humana”—com escrivia jo mateix en un pròleg i recordava en un altre pròleg el bon amic editor Jaume Huch--, d’on se segueix que l’autora, arrabassada per aquest ideal, per no ofegar-se en el seu entotsolament es val del mar o de la mar com a símil i metàfora del seu desig de llibertat i  d’infinitud, traslladant-nos del riu Llobregat que li besa els peus a la platja d’estiueig de Lloret de Mar on les gavines volen i sobrevolen a gratcient. Perquè el que hi ha, en el fons, és un esperit de rebel·lia i un anhel de llibertat, sentint-se com se sent l’autora, en aquest sentit, germana, si no hereva, de  Maria Mercè Marçal, la poetessa d’Ivars d’Urgell prematurament traspassada: la dona, esclava? De cap de les maneres: lliure i en pla d’igualtat amb l’home!
...Aquesta actitud, si bé es mira, afecta fins i tot les formes mètriques dels seus versos: si de jove, formada com havia estat en tallers literaris tradicionals, emprava les formes retòriques que havia après, ben aviat se’n va sentir massa encotillada i, sense deixar de ser exigent amb si mateixa, al contrari, essent-ho encara més, adoptà combinacions mètriques modernes com la tanka o l’haiku fins a arribar al vers lliure, que és el que predomina del tot en aquest poemari i que ja s’havia començat d’imposar en alguns d’anteriors. L’artista, tot artista, és clar, ha de ser lliure, verament lliure, cosa que no vol dir irresponsable i descurat; el poeta, posem per cas, no pot faltar al respecte a la paraula i ha de salvar tant com pugui la musicalitat del vers amb el seu ritme sil·làbic i amb rima final o sense.
 
...Bé, doncs, la Montserrat en “Egipte. El vèrtex de l’Esplendor”, el que fa és convidar-nos a visitar tot aquest món vist, és clar, amb els seus propis ulls. La realitat d’una persona, d’un paisatge, d’un monument, als humans ens és impossible de captar-la en si mateixa, tan sols arribem a fer-ho de forma aproximada través dels sentits i de la ment, i cadascú, és clar, segons la seva intenció i capacitat. Acceptem i agraïm per endavant el bon servei de la nostra guia turística fent nostres les seves mirades.
...I el recorregut continua. Tant de bo nosaltres, els seus lectors, poguéssim afirmar com ella: “els déus m’eleven / vers la força inaudita / de la terra sagrada.”   
 
... així com ens diu que: “Vaig fent camí pel temps sense retorn... / Els ulls s’enteranyinen / i perdo la noció de l’hora i de l’espai... / Arrenco a córrer per les planures / encatifades de roses del Caire / i acabo sola i perduda,/ suspesa al llindar del desvari.”
 
 No, Montserrat; no estàs sola: Abu Simbel “em mira”, com ens mira a nosaltres que més o menys t’hem seguit. Gràcies pel teu llibre de viatges; n’esperem d’altres, siguin en vers siguin en prosa. Comparat amb la immensitat del país que ens has ajudat a visitar, pot semblar poca cosa, però no: la teva doble mirada poètica i gràfica ens ha permès de descobrir una mica, si més no, el misteri egipci.
 
...Que aquest teu poemari, bona amiga sallentina, no sigui un flaix que duri pocs minuts, els de la lectura, sinó una llambregada de sol perdurable. Més que “tornassols.” Més que “llums de posta.” Com la claror d’una nova albada.- Climent FORNER
 
 
 
 
 

dimecres, 3 d’abril del 2013


                                          JOCS FLORALS DE CALELLA
                                             diumenge 10 de març de 2013
                                     Veredicte i proclamació de guanyadors
                                                       ENGLANTINA
                                                   Montserrat Altarriba