diumenge, 29 de juny del 2008

TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES






TRENQUEM LA NIT AMB ONADES SALVATGES



Trenquem la nit amb onades salvatges,
i viurem el vaivé de la vela i el rem
estrellant-se pels grenys, cantells vius del desig.
Nostres braços per rems, els cabells per bandera,
per timó juntarem els dos cors restaurats.
Salparem quan la llum enrogeixi la calma,
quan s’encenguin fanals al desert de la mar.
Trenquem la nit, i els crestalls arrissats
banyaran freus i gorgs transparents,
ignorants del pecat.
Retallant el fistó allargassat de les roques,
ens perdrem entre llunes suspeses,
entre espasmes de llum dels estels.
Arquitecte de mots, el teu llavi edifiqui
un castell de nereides al bell mig de la mar,
entre brams de gregal i xisclets de gavina.
Trenquem la nit, i encetarem la vida.


M.Altarriba

dissabte, 21 de juny del 2008

RIU




RIU



Calma mansa, avui el riu,
corser en brau torneig d'aigües agitades,
reposa sense pressa.
Gorja muda, sallent silent.
Espill estès a banda i banda
del vell mur, rovellat de batzegades.
Calma mansa, capciosa.
Il.lusòria calma mansa.
A mig aire, un ocell enfredorit
reclama l'escalfor del niu matern.
I jo, abocada al fons del fons,
invoco al cel llunyà
que em tregui de la panxa del cetaci
per ressorgir, lliure del mal,
i estrenar el cos
tot assajant entre bleixos d'amor
els sons cromàtics de l'alegria.


M.Altarriba

PREGÀRIA




PREGÀRIA


Temps, temps sobre el temps.
Irrepetiblement iguals, les passes
maseguen les pedres del temps.
Només m’enduc, del fregadís contacte,
la pell torturada dels peus,
avançant vers la clara foscor
del Silenci.
Aleno temps per a guarir-me
l’ofec del plor.
Teranyines de pols
d’una nit sense somni
se’m cabdellen als ulls.
Amb un llenguatge mut, les roses
m’animen a salvar-me.
Mes ai! Li falta temps, al pensament,
pel prec d’amor que necessito.
Deixa’m, oh Déu, un lapse
per a reconstruir-te el Rostre.


M.Altarriba

diumenge, 8 de juny del 2008

AMISTAT


a J. E. M.
AMISTAT

A mans amigues
floreixen les magnòlies
que jo cultivo
dins del meu hivernacle
assaonat i fèrtil.

M. Altarriba

MONTECARLO DE NIT



MONTECARLO DE NIT

Mils de lluernes
et vesteixen l’entranya
luxuriosa.
Als peus, la mar plagia
el teu pubis pletòric.

M. Altarriba

TRANSMUTACIÓ



TRANSMUTACIÓ

Avui sóc roca
besada per les aigües
del teu silenci.

M. Altarriba

EDELWEISS


EDELWEISS

A la pitrera
de la muntanya blanca
l’edelweiss brota.

M.Altarriba

MONTSERRAT



A Montserrat Altarriba

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

Jordi Enjuanes

divendres, 6 de juny del 2008

EL RAUCAR DE LA GRANOTA



EL RAUCAR DE LA GRANOTA

Sóc aigua estancada d’un estany pudent
que engoleix nenúfars verges
per satisfer el desig de perfecció.
Necessito olorar l’espai obert
i assaborir el xiuxiueig transparent
que remoreja a les fonts de Castàlia.
Sóc delerosa de la pluja benigna
que neteja solcs encrostats de cugula.
Paranys de nit m’omplen el cervell
de tortuoses amenaces.
Cauen les fulles de l’arbre
que he plantat amb adobs d’il·lusió.
Què serà de mi, quan el vent escombri
la darrera paraula del meu diccionari?
Què em quedarà de l’esplet de la collita?
M’enfonso en el meu mar fet d’infinit,
i emergeixo al so estrident
del raucar de la granota que habita
prop de la bassa on m’emmirallo.

M.Altarriba

VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES


VOLÍEM CONQUERIR LES ROSES

"En un desmai de roses mor la tarda"
Rosa Leveroni

Volíem que un esclat de somnis desitjats
florís a les mans toixes.
Volíem que el dolor que ens atordeix
no fos esglai de roses blanques.
Volíem estimar-nos, tant se val.
A mercè de la sort, ens desvetllàvem
esperonats per la fresca il-lusió
que germina en l’esperança.
Donats al sol, alimentàvem
la xardor intensa de l'amor profund.
Érem a prop d’assolir la cançó
quan s’ofegà el virolai a la gola
de la nit més obscura.
I a nosaltres, que volíem
conquerir el recés dels àngels,
se’ns esfullaren als braços
totes les roses del secret verger.


M.Altarriba

dimarts, 3 de juny del 2008

RECORD


RECORD


Eixien perles del front del pare,
duien l’empremta del sol mesell,
el color bru de la terra mare
i el gust asprívol del most novell.

Era petita, i recordo encara
l’esforç solcant-li els plecs de la pell,
els dits ferits per l’esquerpa antara,
i la becaina a l’ombra del tell.

Jo era petita i al front hi veia
la calma isarda dels camps de blat,
i la saó dels gotims que queia

sembrant les hortes del meu llegat.
Avui les fruites de l’epopeia
creixen fecundes al cor damnat.

M.Altarriba