divendres, 6 de juny del 2008

EL RAUCAR DE LA GRANOTA



EL RAUCAR DE LA GRANOTA

Sóc aigua estancada d’un estany pudent
que engoleix nenúfars verges
per satisfer el desig de perfecció.
Necessito olorar l’espai obert
i assaborir el xiuxiueig transparent
que remoreja a les fonts de Castàlia.
Sóc delerosa de la pluja benigna
que neteja solcs encrostats de cugula.
Paranys de nit m’omplen el cervell
de tortuoses amenaces.
Cauen les fulles de l’arbre
que he plantat amb adobs d’il·lusió.
Què serà de mi, quan el vent escombri
la darrera paraula del meu diccionari?
Què em quedarà de l’esplet de la collita?
M’enfonso en el meu mar fet d’infinit,
i emergeixo al so estrident
del raucar de la granota que habita
prop de la bassa on m’emmirallo.

M.Altarriba

1 comentari:

Jordi Enjuanes-Mas ha dit...

Cada fulla que cau,
és el vent qui l'emporta;
cada paraula viva,
el vent la fa immortal.