dimarts, 9 d’abril de 2013

EGIPTE, AL VÈRTEX DE L'ESPLENDOR

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE,
 
EGIPTE
AL VÈRTEX DE L'ESPLENDOR
de
Montserrat Altarriba
 
Extracte del pròleg.
 
Aquest és el cinquè poemari que publica Montserrat Altarriba, la poetessa de Sallent. Val la pena de recordar els anteriors amb els quals aquest d’ara té poc o molt a veure, com és natural: DE SOBTE S’ALÇA UN MUR RAN DE MIRADA (1992). TORNASSOLS (1998). LLUM DE POSTA (2007). UNA IMATGE I DOS POETES (2007), obra col·lectiva amb  Miquel Viñas (fotògraf) i Joan Asensi (poeta).

...Jo diria que el conjunt de la seva obra poètica s’inscriu entre dos pols ben oposats: una mirada cap endins i una mirada cap enfora. Com si fossin dos viatges iniciàtics prou arriscats: un, molt intimista i fantasiós, cap a l’interior d’ella mateixa i del seu món, i un altre, sorprenentment esbatanat, cap a l’exterior, cap a l’univers sencer, com si, no sols “aquell mur que s’alçava ran de mirada” hagués caigut, sinó que haguessin caigut tots els murs haguts i per haver. Comproveu-ho vosaltres mateixos: el primer intent és “un cant a l’amor com a somni, utopia i destí suprem de la persona humana”—com escrivia jo mateix en un pròleg i recordava en un altre pròleg el bon amic editor Jaume Huch--, d’on se segueix que l’autora, arrabassada per aquest ideal, per no ofegar-se en el seu entotsolament es val del mar o de la mar com a símil i metàfora del seu desig de llibertat i  d’infinitud, traslladant-nos del riu Llobregat que li besa els peus a la platja d’estiueig de Lloret de Mar on les gavines volen i sobrevolen a gratcient. Perquè el que hi ha, en el fons, és un esperit de rebel·lia i un anhel de llibertat, sentint-se com se sent l’autora, en aquest sentit, germana, si no hereva, de  Maria Mercè Marçal, la poetessa d’Ivars d’Urgell prematurament traspassada: la dona, esclava? De cap de les maneres: lliure i en pla d’igualtat amb l’home!
...Aquesta actitud, si bé es mira, afecta fins i tot les formes mètriques dels seus versos: si de jove, formada com havia estat en tallers literaris tradicionals, emprava les formes retòriques que havia après, ben aviat se’n va sentir massa encotillada i, sense deixar de ser exigent amb si mateixa, al contrari, essent-ho encara més, adoptà combinacions mètriques modernes com la tanka o l’haiku fins a arribar al vers lliure, que és el que predomina del tot en aquest poemari i que ja s’havia començat d’imposar en alguns d’anteriors. L’artista, tot artista, és clar, ha de ser lliure, verament lliure, cosa que no vol dir irresponsable i descurat; el poeta, posem per cas, no pot faltar al respecte a la paraula i ha de salvar tant com pugui la musicalitat del vers amb el seu ritme sil·làbic i amb rima final o sense.
 
...Bé, doncs, la Montserrat en “Egipte. El vèrtex de l’Esplendor”, el que fa és convidar-nos a visitar tot aquest món vist, és clar, amb els seus propis ulls. La realitat d’una persona, d’un paisatge, d’un monument, als humans ens és impossible de captar-la en si mateixa, tan sols arribem a fer-ho de forma aproximada través dels sentits i de la ment, i cadascú, és clar, segons la seva intenció i capacitat. Acceptem i agraïm per endavant el bon servei de la nostra guia turística fent nostres les seves mirades.
...I el recorregut continua. Tant de bo nosaltres, els seus lectors, poguéssim afirmar com ella: “els déus m’eleven / vers la força inaudita / de la terra sagrada.”   
 
... així com ens diu que: “Vaig fent camí pel temps sense retorn... / Els ulls s’enteranyinen / i perdo la noció de l’hora i de l’espai... / Arrenco a córrer per les planures / encatifades de roses del Caire / i acabo sola i perduda,/ suspesa al llindar del desvari.”
 
 No, Montserrat; no estàs sola: Abu Simbel “em mira”, com ens mira a nosaltres que més o menys t’hem seguit. Gràcies pel teu llibre de viatges; n’esperem d’altres, siguin en vers siguin en prosa. Comparat amb la immensitat del país que ens has ajudat a visitar, pot semblar poca cosa, però no: la teva doble mirada poètica i gràfica ens ha permès de descobrir una mica, si més no, el misteri egipci.
 
...Que aquest teu poemari, bona amiga sallentina, no sigui un flaix que duri pocs minuts, els de la lectura, sinó una llambregada de sol perdurable. Més que “tornassols.” Més que “llums de posta.” Com la claror d’una nova albada.- Climent FORNER
 
 
 
 
 

1 comentari:

Espies ha dit...

Un llibre que ve de lluny i que ens toca ben d'a prop. Enhorabona i gràcies!
Els Espies de l'institut n'hem traduit un poema:
http://espieslarevista.blogspot.com.es/2013/05/ciutat-dels-morts-caire-de-montserrat.html