dijous, 8 d’abril de 2010

T'HE RECORDAT PERDUDA ENTRE GLICINES




T'HE RECORDAT, PERDUDA ENTRE GLICINES



T'he recordat perduda entre glicines
i lluny del maig que vaig perdent
de mica en mica.
És bell l'entorn!
Un sol de foc amoroseix la pell glaçada.
La desraó rau en el cau de l'au,
quan a mig jorn una òliva aixeca el vol,
ferida de llum,
tota ella recança.

M.Altarriba

4 comentaris:

onatge ha dit...

Un poema profund, per rellegir a poc a poc per copsar-ne tot l'almívar que duu...

Una abraçada.
onatge

Montserrat Altarriba ha dit...

Gràcies, Onatge, és una mica difícil d'interpretar però té lògica si es comença analitzar el contrasentit del vers cinquè.


Fins a la propera.
Donadesal

onatge ha dit...

Hola Dona de sal, gràcies per la teva ajuda. Sí, ara llegint i interpretant el cinquè vers...

"Un sol de foc amoroseix la pell glaçada."

De vegades quan la carícia du foc, nosaltres tenim el cos de gel, els peus de cendra i les mans de mai més... I esdevenim camí d'horitzó. Perdem la flor i el vent fa viatjar els nostres pètals... -podria continuar, però ja sé que sóc pesat-.

Una abraçada d'ara i aquí.
onatge

Montserrat Altarriba ha dit...

No ets pesat no, el que ets és un poeta de cap a peus.
donadesal