divendres, 29 de gener de 2010

MANS


MANS



Digues-me, amor, què fer-ne de les mans
dins de l’espai que precedeix el somni?
Qui amb tant de zel pot enardir el foc intern
dels meus dits atrotinats?
M’embetumo el palmell del blau, que m’omple
les mans de llum, per a palpar-te.
Cabdello fils, esbarriats
per la lentitud dels dies,
amb la carícia que guardo al tacte,
per què vull oferir-te’ls
amb la seda dels meus encants.
Saps?, l’empenta del vent,
amb udol de llop atrapat,
perfora el buit de les meves extremitats
i les priva de tendreses,
només acullen espasmes d’esgarrifances.
Com puc mutilar l’horror de la soledat
que em perfila les mans àlgides?
Com pot fluir la sang
a les seves venes resseques?
Digues-me, amor, què en puc fer de les mans
sense la vehemència de les teves?


M.Altarriba

8 comentaris:

onatge ha dit...

Ai les mans..., elles són les que ens vesteixen i ens despullen, elles són bressol de carícies, enyor del seu caliu quan tenim fred... Mans, deu dits, cinc a cada mà. Elles ens acosten l'horitzó del desig i també amb elles ens perdem pel naufragi del viatge quan no arribem a port...


Una abraçada a dues mans.
onatge

Montserrat Altarriba ha dit...

Hola, Onatge, t’he de dir que crec que és més bo el teu comentari que la meva poesia.
Gràcies
donadesal

onatge ha dit...

Hola Montserrat, encara no tinc el teu llibre Tornassols, però sí Llum de posta.
Dir que tens els dits atrotinats, només és una metàfora... Et felicito si els dies et passen en lentitud. I si els teus encants són de seda. quina bellesa la teva nuesa sota l'abric de la lluna. La soledat no sempre és un "horror". La sang sempre flueix amb batec, però és veritat, tot s'acaba assecant... I jo no sóc l'amor a qui fas la teva pregunta. Però el millor que pots fer amb les teves mans és conservar-les en bona companyia...
Bé, ho sento ara ja has vist que estic tocat pel vent de mar i la lluna em fa sortir el llop...

Una abraçada.
onatge

onatge ha dit...

Ah, m'he deixat de dir, que ni parlar-ne, el meu comentari només és això, un comentari, en canvi el teu poema ha nascut de ben endins i de les teves mans...

Salut.
onatge

Montserrat Altarriba ha dit...

Moltíssimes gràcies!
Montserrat

onatge ha dit...

Mira he passat per aci i veient que encara hi ha les teves mans, hi veig sutileses que no havia vist abans. Veig que acaronen el sol de vida, que s'enlairen vers el cel,que són una per l'altra... Mans netes, sense ungles però amb ungles... Són un vers del teu poema de vida. Un poema de llunyania a tot el que has anat dient adéu... Mans unides o indòmites. Mans humides per la rosada de la nit de viure. Mans bressol i desconsol. No, no, no pateixis ja acabo, ara ja no tindràs cap dubte de la meva follia.

Una abraçada amb totes dues mans.
onatge

Montserrat Altarriba ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Montserrat Altarriba ha dit...

Fantàstic!!! Una mica exagerat però molt bonic.
Gràcies.
Montserrat

Gairebé tots els poemes del blog, són del llibre "Tornassols"