dijous, 24 de setembre de 2009

MATERNITAT



MATERNITAT


Un bes lliscava,
i el ventre esdevenia
el niu sol·lícit
d’una petita estrella
perduda dins la fosca.

..................................

La nit cobria
la terra assaonada
amb mis espurnes
per fecundar poemes
engrescadors de vida.

..................................

Des de el silenci,
plàcids ressons esclaten
amb simfonies
de somics i rialles
de l’infant que em naixia.

...................................

Et percebia
tan meu, que m’angoixava
pensar que un dia
hauria de donar-te
a un respir més lliure.

.....................................

És lluny el dia
que encisada besava
les galtes xopes
de mi, amb gust de vida
i essència de rosa.

.....................................

El teu somriure
encetava esperances
a flor de llavi;
i el bressol ple somnis
em nodria les hores.

.....................................

Feria ombres
amb lluminosos glavis
perquè els ulls verges
s’omplissin de sol·lícites
transparències d’alba.

.....................................

Vaig inventar-me
estius a mig novembre
per a guarir-te
de la fredor que estronca
la dolcesa de l’ànima.

.....................................

Dolça nostàlgia!
L’esqueix ja s’ha fet arbre
i el tronc recorda
els dies de semença
que el feu niu de la lluna.

.......................................

Quan t’allunyaves
els ulls et reflectien
els dies càlids
de tendres abraçades
i besades de mare.

.......................................

M. Altarriba

2 comentaris:

onatge ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
onatge ha dit...

Hola Montserrat, un poema profund com quasi tots els teus. Aquest potser fins i tot amb un accent maternal... Em recorda un poema que vaig escriure ja fa temps i que només te'n pos un fragment ja que ocupa quatre folis..., i em sembla que estic d'okupa.

Visca la terra.
onatge

L’espera…


Una espera que no
es fa ni llarga ni curta,
és una espera de mare.
L’espera que un home
no sabria esperar...
L’espera que aguanta
el vent i la lluna,
l’espera que fa germinar
la vida sembrada,
i creix i se sent.

I és la mare la que
pensa en aquelles sabatetes,
en la robeta, en el llitet,
el color de la paret.
I sent dintre seu com la natura
va transformant i donant
vida al nou ésser.
Vida de la seva vida,
sang de la seva sang.
I és la mare qui com
més temps passa
més li costa caminar,
va feixuga s’ha d’aturar,
però se sent feliç
per la vida que la
fa viure per dins.

onatge