dilluns, 9 de setembre de 2013

SOMNI DE PÀTRIA



  SOMNI DE PÀTRIA 
                                                
Era nostra en el somni! Vestida amb davantaL
endreçada i feinera, amb la rialla a punt
i la mà estesa als altres. Rossa com camps de blat.
Els ulls irradiaven blavors d’aiguamarina
fitant la llibertat d’un horitzó fecund.
Duia faldons brodats de rogenques roselles
que onejaven al vent, senyera independent.
Sinuosos relleus de turons ufanosos
formaven el cosset de la reina de casa.
Lluïa, a les orelles, dos edelweiss puríssims,
i en mig del pit la rosa de lloables conquestes.
Amb molt curosa empara, endreçava les golfes
on servava el record de Llulls, Esprius i Foixos.
Les seves mans tenien la fermesa dels pics
sagrats del Montserrat, la finor de la seda;
destres com els boixets alats de la padrina,
amoroses com pètals de tendres llessamins. 
Quin goig quan cantussava. Era... com tot l’Aran
repicant les campanes de les seves ermites,
esquellerincs d’anyell i flautes de pastor;
com el timbre finíssim del rossinyol del vespre.
I la fresca l’alegria despertava l’enveja
dels casalots veïns amb mestresses del sud.
Ella, tossuda i franca, de tremp ferreny i fort,
regia el mas amb seny i rauxa, la de sempre.
 Així, jo, somniava la meva amada Pàtria.

Fa molts segles que fem i desfem la follia.
Tantes llunes marcides esperant llibertat,
tantes veus en l’oblit incitant a la lluita,
tants desenganys al cor, tantes, tantes mentides...
Vosaltres us creieu que hi haurà un nou Grifé
capaç de transgredir les normes establertes
per tornar-nos l’honor, l’esperança, la Pàtria?
Vosaltres penseu que és qüestió de fe, creure
en un temps enardit de tombes flamejants? 
Vosaltres la veieu, com ens diu el poeta?
On s’ha perdut? On vas, poble oprimit? Què esperes
per franquejar la porta de l’alliberament?
Era bella en el somni, com era també nostra!
Alcem-nos, catalans; desenterrem la falç
per encetar un nou temps de primavera eterna!
                                                                       M. Altarriba