divendres, 7 de gener del 2011

AL LLARG DEL TEMPS



AL LLARG DEL TEMPS




Hem travessat el desert amb la follia
d’un oasis mirífic on guarir
la nit desesperada.
Hem vist créixer els sembrats amb el desig
de recollir el fruit per a saciar
la fam que ens consumia,
però ens hem perdut dins de la nit dels segles
sense una embosta d’aigua per a guarir
la xardor enganxada a la gola
del desassossec,
i s’han cremat els camps on hi havia
el mannà, que esperançat,
floria esponerós.
Només ens queda el crit, un crit profund,
interminable, que eixorda
les orelles del passat, i atordeix
la fe que ens queda per a desitjar-nos.
Com sobreviurem a tants estralls?
Com trobarem el foc i el joc que retenim
entre l’espessa mel de la saliva?
Sort de les mans que no han perdut el tacte
de la pell enamorada.
Sort del silenci prenyat de tanta espera
però fecund de compromís.
Sort del feliç dolor de la ferida
que encara sagna l’impossible humor
que ens volem beure.
Sort de l’espluga, que em preservat,
infranquejable, del sentiment.


M.Altarriba